Investigadora en temes de gènere i conflicteUn costum esquimal ofereix a la persona enrabiada caminar per una línia recta fins que tregui la ràbia. El punt on l’emoció s’ha aconseguit dominar i expulsar es marca amb un pal, com a senyal de victòria i també per comprovar la longitud de l’emoció enquistada.
Caminar ha sigut sempre la teràpia més assequible, a vegades radical, fàcil i inesperada malgrat la seva màxima senzillesa. Fins i tot la teràpia de parella hauria d’incloure sempre l’obligació de llargues caminades, on compassem el ritme emocional i corpori.
“Com una manera de fer allò que tant s’assembla a no fer res, passejar junts permet a cadascú gaudir de la presència de l’altre sense sentir-se obligats a tenir una conversa contínuament ni fer alguna cosa prou absorbent per impedir que conversin”, diu Rebecca Solnit a Wanderlust, el seu llibre sobre la història del caminar. Si moltes parelles i els primers amors sorgeixen precisament de les passejades, cal retornar-hi sempre que sigui possible justament per reafirmar el vincle.
Però caminar no sempre és fàcil i les restriccions socials han limitat aquest dret bàsic: no fa tant les dones que caminaven soles per les ciutats eren acusades de prostitució (pensem encara en el significat de “fer el carrer”); el pretext d’anar a comprar era (¿o continua sent?) la manera que les dones poguéssim caminar soles per les ciutats: quan els comerços tancaven, el món canviava. Aquesta consciència del cos que camina també ens parla de racisme i pobresa: no tothom pot gaudir de la serenitat que ens propicia una bona caminada a segons quins llocs... “Haver nascut dona és una horrible tragèdia (es queixava Sylvia Plath): no puc dormir en un prat ni caminar lliurement de nit”. No només és vital caminar per a la salut mental i física, també ho és per al benestar social: la millor manera de trencar tòpics i aïllaments.
