Dels bojos i sords serà el paradís apocalíptic d’Alain Platel

‘Tauberbach’ convida a experimentar un nou ordre de felicitat i llibertat

Esquizofrènia i sordesa. Disfuncions psíquiques i físiques. En les infinites imperfeccions de l’ Home de Vitruvi Alain Platel ha trobat la font de la seva inspiració. L’impulsor de Les Ballets C de la B les considera inherents a l’ésser humà. Dones i homes són glorioses sumes d’errors. És l’alteritat -la coexistència de diferents jo i nosaltres i el seu reconeixement- el que expressa el fet diferencial de l’humà. La bellesa es troba i es manifesta arreu i de qualsevol manera, sense lligar-se a un cànon concret.

Una percepció revolucionària de la dansa, fins i tot de la seva expressió més contemporània. Diferent perquè no retalla la dimensió física dels ballarins -tendència en algunes companyies actuals- per marcar la seva línia vermella amb la tradició. Al contrari, el cos no té més límits per expressar-se que la gravetat i la combinatòria de músculs, ossos i tendons. Més lliure perquè se l’incita a manifestar-se al marge de les coercions psíquiques del ballarí. El cos és segons Platel un jo autònom. El ballarí observa com evoluciona el seu gest, com el seu moviment es relaciona amb l’espai, com el seu cos estableix un diàleg reptador amb la seva part conscient. I de vegades se sorprèn de fins on pot arribar i quina bellesa pot crear.

Aquesta expressivitat singular adquireix especial sentit en el context que planteja Platel a Tauberbach. Una dona coexisteix amb altres éssers en una muntanya de roba, draps i parracs. Un lloc de l’oblit. Un abocador de la civilització de tot el que ja no serveix a la societat, sigui animat o inanimat.

Ella conserva trets d’una personalitat anterior, aliena a l’apocalipsi que l’envolta. Els altres s’han integrat en l’entorn fins al mimetisme. Funcionen amb una altra lògica, entre la infància, la bogeria i l’animalitat. Han perdut gairebé el do de la parla, però mantenen la bellesa del cant, entren en comunió amb l’essencialitat de Mozart i Bach, encara que arribi distorsionat per les veus d’un cor de sords.

Ella -l’extraordinària actriu holandesa Elsie de Brauw- s’exigeix control enmig d’un caos de llibertat. Ella encara es tortura, atenta a les ordres d’una veu amenaçadora que recorda la de l’ordinador HAL de 2001, mentre els altres es lliuren al joc, a la sensualitat. Ella lluita contra el deliri que la consumeix fins que aprèn a desprendre’s del pes mental de la diferència entre el seny i la bogeria, i accepta el paradís i els seus fruits, que existeixen, a l’abast de la seva mà, a l’abocador.

Els altres ja estan instal·lats a l’Edèn. Potser no són reals, potser són una il·lusió, com la veu monocorde del déu ordinador, però aquestes estranyes entitats li aporten un ensenyament alliberador: no hi ha bíblia ni missioners de la felicitat. Aprèn a relacionar-se amb el seu cos, a participar en les seves danses, en les poques que hi ha col·lectives. Ja arribarà el moment en què estableixi el seu íntim i personal diàleg amb el seu cos.

Més continguts de

El + vist

El + comentat