BarcelonaA hir al vespre, l’auditori de l’Arts Santa Mònica es va omplir fins dalt d’amics, poetes i autoritats per homenatjar Màrius Sampere. Fidel a la seva singularitat, va fer ganyotes cada vegada que algun elogi brollava dels llavis d’alguns dels participants, però també va dir que tots els poemes que havia escrit “són meravellosos”.
En Sampere hi ha dues pulsions contradictòries que probablement l’han acompanyat sempre i dalt de l’escenari el converteixen en un personatge que es fa estimar: una és l’afirmació de la petitesa; l’altra, el desplegament de l’ambició màxima, que l’ha portat a escriure una vintena de llibres de poemes, una novel·la, proses poètiques, assaig i crítica literària. “L’obra de Sampere sempre t’interpel·la, t’obliga a posicionar-te, encara que el poeta no pugui oferir-te una veritat estable i sòlida”, recordava Sam Abrams, que va repassar la trajectòria de l’escriptor, enumerant tots els motius que han fet que la recepció de la seva obra hagi estat tardana. Són, entre altres, “la dificultat que representa l’extraordinària originalitat de la seva veu i l’extrema independència personal, cultural i intel·lectual”.
Després de rebre la Creu de Sant Jordi el 1999 i el Premi Nacional de cultura per Les imminències, l’any 2003, l’acte d’ahir era el primer que li dedicaven la Generalitat i la Institució de les Lletres Catalanes. “És un autor d’una obra personal i solidària, que semblava inimitable”, va dir el degà de la ILC, Francesc Parcerisas, abans de donar pas a la seva directora, Laura Borràs, que va sintetitzar els pilars de “l’edifici sòlid i de gran envergadura de l’obra d’en Màrius: Déu, vida, amor i mort, tots ells soldats amb l’alegria, la tristesa, el plaer i el sofriment”.
Onze poetes van recitar-ne poemes. Van destacar les lectures de Francesc Garriga, Jordi Valls, Núria Martínez-Vernis -que li va dir: “T’estimo”-, Carles Duarte i Vicenç Llorca. L’actriu Imma Colomer va llegir-ne textos en prosa, i al mig de l’acte el poeta va inundar la sala amb la seva veu tel·lúrica, guiat per l’escultor Josep Maria Camí, amb qui han col·laborat junts durant dues dècades. Va declamar Tot un cel, Ressurrecció, El braçalet, Com m’agrada i Quan, on explica que va néixer ajudat per “milions de dimonis”, i que algun dia, quan hagi mort, ajudarà a néixer més gent. I ho farà convertit en el dimoni més imprevisible de tots.
