Rabadanisme

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsSom a la cua de l’any; l’any, a la nostra terra i a totes les terres cristianes, ve a ésser com un ocell que guarda tota la pompa per presentar-la a la cua; a les plomes de la cua veureu els colors més brillants, les formes i les fantasies més exquisides. Amb l’any passa el mateix: les grans festes, les grans alegries, tot un entusiasme mític, religiós i tradicional, esclata aquests darrers dies. Des de la gràcia platejada de l’arbre de Nadal, des de les excel·lències del pessebre i els villancets, fins a les orgies del farciment, la famosa “llufa” del dia d’Innocents, i l’“home dels nassos” que surt a passejar per les Rambles el darrer dia de l’any. El nostre poble, que s’ha inventat cançons tan fines com la d’“El noi de la mare”, o la “Cançó dels ocells”, o la d’“El desembre congelat”, ha inventat, també, per ésser cantada en aquests dies, la cançó titulada “El rabadà”, que és conegudíssima, i ve a fer de contrapès barroer a tot l’embalament líric de les altres tonades. En aquesta cançó el rabadà contesta al pastor que l’invita a anar a Betlem amb unes paraules escèptiques, d’un refinat i material egoisme. “A Betlem me’n vull anar: ¿vols venir, tu, rabadà?”, diu el pastor; i el rabadà contesta: “Vull esmorzar!” [...] I la cançó segueix, sense que el pastor pugui convèncer el rabadà, [...] Jo he pensat moltes vegades en aquesta cançó, que sembla una cosa grotesca i inofensiva, “sense cap mèrit literari”, com deia Pelai Briz, i que la quitxalla canta amb gran entusiasme, perquè té un aire desllorigat i poca-solta, i aquestes virtuts, desgraciadament, acostumen a divertir a la quitxalla. [...] Aquell rabadà que, primer de tot, “volia esmorzar” ha procreat d’una manera intolerable, i es pot dir que, a la nostra terra, el “rabadanisme” és la més endèmica i la més encomanadissa de totes les malalties espirituals que patim. El dimoni s’ha preocupat d’engreixar-lo i donar-li per la banda, i el rabadà, avui dia, es passeja amb el front deprimit i amb el ventre tibant, i amb una voracitat insaciable de reverències i de guany fonedís. [...]