Recuperar la Barcelona que va esborrar Franco

Es presenta el projecte per restituir el monument a Pi i Margall

El 23 de juliol, l’Ajuntament de Barcelona va retirar el bust de Joan Carles de Borbó del saló de plens amb l’argument que hi havia una “sobrerepresentació” de la monarquia. Darrere aquest gest simbòlic, segons va dir el consistori, hi havia una proposta més ambiciosa: fer més visible una història que no va començar ni amb el franquisme ni amb la Transició sinó molt abans. L’Ajuntament va anunciar que un dels primers passos per recuperar la memòria de l’anarquisme, el republicanisme, l’obrerisme o la resistència antifranquista podria ser restituir el monument dedicat a Pi i Margall. Ja hi ha un projecte perquè el president de la Primera República pugui tornar a la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb el passeig de Gràcia.

Ahir la Comissió de la Dignitat va presentar una proposta de l’arquitecta Cristina Álvarez Roig. “Fins ara cap consistori havia tingut el coratge de col·locar el monument a Pi i Margall al seu emplaçament original. L’Ajuntament ens ha dit que el vol restituir abans d’un any”, explica el portaveu de la Comissió, Josep Cruanyes. L’estàtua original de la República ( La flama ), que encapçalava el monument original, es troba des del 1990 a la plaça Llucmajor de Nou Barris. Per a la Comissió, no ha de desaparèixer de Nou Barris. “Se’n pot fer una rèplica”, diu Cruanyes.

La vida del monument dedicat al segon president de la Primera República durant l’any 1873 -el seu mandat va durar trenta-vuit dies- és força atzarosa. La iniciativa de fer-li un monument va sorgir el 1907, poc després de la seva mort, i es va finançar per subscripció popular. La primera pedra no es va col·locar fins al 19 de setembre del 1915 i el 29 d’abril del 1917 va tenir lloc la festa inaugural d’inici de les obres. El projecte es va aturar de nou amb la dictadura de Primo de Rivera i no es va reprendre fins al 1930.

El 1931, amb la proclamació de la República, es va inaugurar un primer monument dissenyat per Felip Coscolla, amb un bust de Pi i Margall. El monumental bust, però, no va acabar de convèncer i finalment es va optar per un nou projecte més modern, que van elaborar els arquitectes Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca. L’escultura de bronze de la República que havia d’anar al capdamunt la va fer Josep Viladomat. A la base s’hi va col·locar un medalló de marbre de Pi i Margall de l’escultor Joan Pié. Va tenir també una vida curta: el monument es va acabar el 1934 i, amb els Fets d’Octubre i la detenció del president català Lluís Companys, no es va poder inaugurar oficialment fins a l’abril del 1936.

Una àguila que sembla un lloro

Amb la victòria de Franco, l’estàtua es va tapar amb tendals i el 8 d’agost del 1939 es va reformar i es va dedicar a l’exèrcit vencedor. Es va encarregar a Frederic Marès que fes una escultura que “ simbolice a España coronando los héroes ”. “Es va fer de manera precipitada i s’hi va voler col·locar una àguila. El problema era que la columna no era prou gran per sustentar una àguila amb les ales obertes, per això es va fer amb les ales plegades i tothom l’anomenava -irònicament- la plaça del Lloro. També hi va haver polèmica perquè hi apareixia l’estàtua de la Victòria amb el tors nu. Finalment es va optar per eliminar l’àguila i tapar l’estàtua amb una samarreta fina”, explica Cruanyes. “Per fer l’escultura es va aprofitar el bronze d’altres estàtues que els franquistes havien eliminat”, afegeix. El monument va patir alguns ensurts: el juliol del 1947 el maqui Quico Sabaté hi va col·locar una bomba i la van haver de restaurar. Amb la democràcia es va eliminar part de la simbologia franquista. L’estàtua a la Victòria de Frederic Marès es va retirar el 30 de gener del 2011. L’obelisc, popularment anomenat “el Llapis” es va quedar allà. També hi va quedar, al peu, l’escut reial.

“Volem els nostres monuments”

No és la primera vegada que es reivindica el retorn de Pi i Margall a la cruïlla del passeig de Gràcia amb Diagonal. Cruanyes recorda que durant la Transició ja es va iniciar la campanya Volem els nostres monuments, que reclamava la restitució dels monuments retirats pel franquisme: “Es va aconseguir la restitució dels monuments al Doctor Robert, el de Rafael Casanova i el de Pau Claris, però va quedar pendent el de Pi i Margall”. L’abril del 2013 també es va aconseguir recuperar el monument a la Proclamació de la República Catalana del Tibidabo i el febrer del 2011 es van restablir les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc.

“És l’únic monument d’estil racionalista, parió del de mossèn Jacint Verdaguer situat a la mateixa avinguda Diagonal, que hi ha a la ciutat”, destaca Cruanyes. L’arquitecta Cristina Álvarez ha fet el seu projecte a partir dels plànols originals que hi havia a l’Arxiu Municipal de Barcelona. Entre altres coses, proposa l’eliminació de les lloses superposades per recuperar la geometria inicial, restituir el medalló de marbre, la inscripció preexistent, l’estàtua original de la República i esborrar els grafitis i restes d’inscripcions feixistes. No hi ha un pressupost: “No el puc fer perquè no tinc prou informació, ja que no he pogut accedir a totes les parts del monument”, argumenta Álvarez.

Un traficant d’esclaus i un inquisidor

La cara B de la notícia són els monuments que hi ha qui ha demanat retirar, com el d’Antonio López López, marquès de Comillas -relacionat amb el tràfic d’esclaus-, de la plaça Antonio López, al costat de Correus. Es va erigir el 1884, un any després de la mort del marquès, amb textos de Jacint Verdaguer i Alfons XIII. Poc després, el setmanari La Campana de Gràcia va proposar que es fongués i amb el bronze es fessin monedes per finançar les institucions de pobres. El 2010 UGT i CCOO van intentar infructuosament que fos retirada. L’estàtua no s’ha mogut de lloc. Un altre home tèrbol que encara té un homenatge al nomenclàtor de la ciutat és Juan de Coloma, que va ser l’introductor de la Inquisició a Catalunya. A Gràcia hi té dedicat el carrer Secretari Coloma.

El passat invisible de la ciutat

La Presó de Dones

Diverses iniciatives proposen que es recuperin i se senyalitzin espais històrics de Barcelona oblidats, com la Presó Provincial de Dones, que va acollir milers de recluses, la majoria polítiques, entre el gener del 1939 i finals del 1955 a les Corts –on ara hi ha el Corte Inglés–. Des de fa tres anys, familiars, expresos, associacions de les Corts i la UB treballen per aixecar-hi un memorial. Ara hi ha una placa poc visible.

El Cànem

El Cànem, al carrer Llacuna del Poblenou, es va convertir en una presó annexa a la Model, on ja no hi cabia ni un pres més, i va funcionar des del març del 1939 fins al 23 de març del 1942. Cada pres tenia trenta centímetres d’amplada per dormir. No podien ni arronsar les cames. L’aire era irrespirable. Hi havia agressions brutals. Res recorda aquest episodi de la història.

La comissaria de la Via Laietana

La Comissió de la Dignitat va demanar fa anys que a la comissaria de la Via Laitena hi hagués un memorial on es recordés que, durant el franquisme, hi va haver repressió i tortures. Allà Antonio Juan i Vicente Juan Creix van aplicar implacables i salvatges interrogatoris. El Sindicat de la Policia va respondre a la Comissió de la Dignitat que la proposta era una ofensa.

El Montjuïc d’Espartero

“Barcelona ha de ser bombardejada cada 50 anys” és una de les frases més cèlebres del militar Baldomero Espartero. A les primeres dècades del segle XX les condicions laborals dels obrers eren deplorables. Hi va haver moltes revoltes populars, que es van conèixer amb el nom de bullangues. La resposta de l’estat espanyol van ser les bombes que es van llançar des de Montjuïc el 1842. Cap monument ret homenatge als obrers que van morir per reivindicar una vida més digna.