Txiki Benegas, un polític assenyat

MadridLa mort de Txiki Benegas, a l'edat de 67 anys, priva els socialistes bascos i espanyols de la presència d'un dirigent coherent i lluitador, a qui ni les amenaces d'ETA ni el parany d'un parell de pistolers per matar-lo un dia de tardor de 2002, quan sortia del portal de casa a Sant Sebastià, van aconseguir arrugar ni acovardir. Era un home afable i cordial i posseïa un dels millors caps del socialisme espanyol. Reunia les tres qualitats que la democràcia atenesa exigia als bons polítics: la racionalitat o 'phrónesis', l'excel·lència o 'areté' i la benevolència o 'eunomia' dels creadors de la democràcia. Era un home culte –el seu 'Diccionari del terrorisme' és obra obligada per entendre aquest món–, li agradava el diàleg, la crítica i la dialèctica. Li molestava la maledicència i la desqualificació.

En els temps en què Rosa Díez feia política contra els plantejaments del PSE-PSOE, el seu partit, alguns companys acudien a ell per queixar-se i demanar-li mesures administratives contra la deslleial companya. Ell els escoltava amb l''eutímia' o bona disposició que sempre el va caracteritzar i els deia que esperessin, que ja es donaria de baixa, com va passar. La mateixa paciència va demanar amb altres notables companys.

De família nacionalista exiliada

Txiki va néixer a l'exili, a Caracas –li agradava dir que en el vaixell de tornada a Espanya–, on el seu pare, l'advocat nacionalista basc José María Benegas Echeverría, va viure durant la major part de la dictadura franquista. Veneçuela va acollir el 1939 molts nacionalistes bascos gràcies a la intercessió dels jesuïtes, que hi tenien poder i predicament. Txiki va mantenir la seva tirada veneçolana fins a l'últim moment de la seva vida. L'última discussió amb qui subscriu aquestes línies va ser, de fet, després d'un dinar amb l'ambaixador, encara en vida d'Hugo Chávez. Dictadura per dictadura, els seus pares van decidir tornar al País Basc quan ja el règim franquista, en la seva fase 'desarrollista', iniciava el cant del cigne.

Amb la seva joventut i coneixements jurídics (era llicenciat en dret) Txiki va contribuir a recuperar el PSOE a Euskadi i, d'acord amb Enrique Múgica, va ser decisiu en l'elecció de Felipe González com a secretari general del PSOE al congrés de Suresnes-París, el 1974. Al final de la dictadura i durant els pactes de la Transició es va fer càrrec de les Joventuts Socialistes, i més tard va col·laborar amb Ramón Rubial a l'òrgan preautonòmic o Consell General Basc com a conseller d'Interior i va participar decisivament en l'elaboració de l'Estatut de Gernika. Home de diàleg, va aconseguir la unió del PSE-PSOE amb Euskadiko Eskerra, la formació vinculada a la branca més forta d'ETA que gràcies a la negociació propiciada per Adolfo Suárez i el seu ministre d'Interior, Juan José Rosón, va acabar acceptant la via política el 1981. Juan María Bandrés i Mario Onaindia es van convertir així en amics i companys de partit en la lluita per la pau.

Benegas hauria pogut ser lehendakari si l'Eusko Alkartasuna de Carlos Garaikoetxea hagués volgut, però li va negar la confiança. Txiki va guanyar les eleccions basques del 30 de novembre de 1986. Aleshores es deia que el PNB era més que un partit, però l'escissió de Garaikoetxea dos anys abans el va deixar en 17 escons, enfront dels 19 del PSE-PSOE, amb Benegas al capdavant. La negociació entre socialistes i nacionalistes va permetre a José Antonio Ardanza seguir de president i formar un govern de coalició amb els socialistes i amb Ramón Jáuregui com a vicelehendakari. Txiki va renunciar a qualsevol càrrec.

D'aquella campanya electoral retinc a la retina la fotografia amb un grup de periodistes de Madrid que vam acudir al tancament a Donostia. A la sortida del restaurant on ens van convidar a esmorzar estupendament hi havia una escala i allà vam posar amb Enrique Casas, Lalo López Albizu (el pare de Patxi López, que després seria lehendakari), Txiki i els periodistes Desiderio Mondelo i Carmen Guzmán a primera fila. Quaranta-vuit hores després, uns assassins dels anomenats Comandos Autònoms Anticapitalistes, disfressats d'obrers d'una companyia elèctrica, van trucar al pis on vivia Casas amb la seva dona i els seus fills, i quan va obrir el van matar a trets. Encara que segur que Txiki ha deixat molta obra inèdita, el seu últim llibre es titula 'Record d'Enrique Casas' (Fundació Pablo Iglesias).

Fidel al guerrisme

Benegas, el diputat més antic del Congrés després de la retirada del seu amic i company Alfonso Guerra, també va poder ser ministre amb Felipe González i el mateix Guerra –era un guerrista convençut–, però va preferir mantenir-se com a secretari d'organització del PSOE (1984-1994) durant la major part del període de govern de González. Les diferències amb Carlos Solchaga i els que dient-se socialdemòcrates aplicaven polítiques liberals i antisocials i crispaven el clima social van ser tan freqüents en el si del partit que ni el president Ramón Rubial trobava la manera que no transcendissin. La lluita entre guerristes i felipistes es va decantar finalment a favor de González i el guerrisme va perdre força amb la sortida d'Alfonso Guerra del govern espanyol arran del famós despatx del seu germà. Era l'any 1991 i encara no s'endevinava el declivi que va començar el 1993 i es va precipitar a partir de la reobertura judicial dels crims del GAL i del cas Roldán.

Txiki Benegas es va dedicar a escriure i a vetllar per la gent de la seva circumscripció. Va ajudar tant com va poder els companys Nicolás Redondo Terreros i Patxi López en les seves campanyes electorals basques, i també Eduardo Madina en les seves aspiracions polítiques. Va recuperar cert protagonisme parlamentari com a conseller de José Luis Rodríguez Zapatero i, en les absències de Josep Antoni Duran i Lleida, va presidir múltiples reunions de la comissió d'afers exteriors, i va participar molt activament en la diplomàcia parlamentària. Abans que fa dos mesos caigués malalt, departia amb els periodistes i amb altres diputats bascos com Emilio Olabarría en la tertúlia que improvisàvem al migdia a Casa Manolo, un bar proper al Congrés. Les seves anàlisis eren concises, sinceres i gairebé sempre precises. La seva amistat i cordialitat deixa un gran buit a la política espanyola. Va tenir dos fills amb Maite Urabayen: Teresa i Pablo Benegas, compositor i guitarrista de l'Oreja de Van Gogh.