‘Amar, beber y cantar’
Quin gran títol per posar fi a una carrera! Amar, beber y cantar sona a vital declaració d’intencions per part d’un cineasta, Alain Resnais, que tenia més de noranta anys quan va rodar la pel·lícula. El francès va morir poc després de la seva estrena al Festival de Berlín 2014. I, malgrat que no sigui la millor de les seves últimes obres (aquest honor recau en Les males herbes ), Amar, beber y cantar recull les principals inquietuds del responsable d’ Hiroshima, mon amour en l’última etapa de la seva filmografia.
Era el tercer cop que Resnais recorria a una peça del dramaturg anglès Alan Ayckbourn després de Smoking/no smoking i Assumptes privats en llocs públics. Amar, beber y cantar es basa en Life of Riley, en què el personatge que dóna nom a l’obra, com un Godot de vodevil, embolica les relacions entre les tres parelles protagonistes sense aparèixer en cap moment en la representació. En la seva adaptació al cinema, Resnais posa de manifest les seves passions artístiques. D’una banda, subratlla la naturalesa eminentment teatral del film treballant amb unes localitzacions interiors molt escasses, en què la majoria del decorat es fa artificiosament evident i els fons són telons pintats. De l’altra, introdueix la seva debilitat pel còmic un cop més de la mà de Blutch, no només a través del cartell sinó també dels dibuixos de les diferents localitzacions que donen pas a cada canvi d’escenari. I tots els primers plans dels intèrprets es retallen sobre la típica trama de vinyeta. Però sobretot Amar, beber y cantar és una reivindicació de la vida en el to d’una cançó alegre i lleugera. |
Direcció: Alain Resnais. 108 minuts. França (2014). Amb Sabine Azéma, André Dussollier, Michel Vuillermozt. Per retre un homenatge pòstum però lluminós al mestre Alain Resnais
