Autobusos, sí; Monopoli, no (1922)
De l’editorial [traducció pròpia] de La Vanguardia (26-II-1922), diari que tenia llavors una direcció col·legiada (quatre periodistes) molt tutelada pel propietari Ramon Godó. Fa cent anys van començar a circular per Barcelona els primers autobusos urbans. La Vanguardia va mantenir una llarga campanya d’opinió sobre la forma d’explotació del nou transport públic.
Ja que l’assumpte del concurs per concedir les línies d’autobusos és actualment la qüestió palpitant, cal orientar l’opinió i que aquesta conegui els múltiples avantatges que aquest servei ha de reportar a la ciutat. No es tracta d’argumentar sobre dades hipotètiques, ni a base d’ofertes fantàstiques, sinó amb fets positius que han de traduir-se en millores de caràcter econòmic i urbà. Ha arribat el moment en què les entitats que a la nostra capital tenen significació prestin a aquest importantíssim problema l’atenció i l’estudi que mereix. La Cambra de la Propietat, la de Comerç, la de la Indústria i Navegació, el Foment del Treball Nacional, la Unió Gremial, etc., etc., que en el seus distints sectors representen les forces vives de Barcelona, no han de desentendre’s d’allò que té per a elles un valor inestimable, perquè ha de redundar en benefici de tots. El primer punt, el més essencial, aquell que podríem anomenar eix de l’assumpte, és el que fa referència al monopoli de concessió del servei. Acceptar-lo seria tant com renunciar a que pugui arribar la solució d’allò que actualment és objecte de debat. En un problema de tanta transcendència com és el dels transports no es pot admetre ni tolerar que minvi el bé de la col·lectivitat per culpa d’una aspiració particularista o de caràcter polític. Per evitar-ho, per impedir que això passi, hem d’unir els nostres esforços i exigir que s’acompleixi sense restriccions ni perillosos eufemismes la voluntat de Barcelona, que és l’única que cal acatar i que pot condensar-se en poques paraules: autobusos, sí; monopoli, mai. Si es concedís, sigui qui sigui el sol·licitant a qui se li atorgués, equivaldria a fer que, emparant-se en l’exclusiva per a l’objecte del concurs -que és resoldre d’una vegada la qüestió dels transports-, la iniciativa s’esguerrés del tot. Allunyada la possibilitat de la competència, sense el temor que el públic pogués optar per les línies ben servides utilitzant a parer seu les més còmodes i ràpides, s’arribaria a la situació que en compte de ser els autobusos un complement per descongestionar el tràfic, augmentaria la confusió. El monopoli es prestaria a un sens fi de combinacions en què l’únic que resultaria perjudicat seria el públic, ja que, sense esperança de millores, hauria d’avenir-se a acceptar un servei deficient, si més no, i a pagar preus que no li permetrien fer cap economia. Aquest punt concret és el que cal tenir present, principalment, al resoldre el concurs. Tot monopoli duu aparellat un règim funest de favoritisme. Cal anar directament i sense vacil·lacions a la defensa del que demana Barcelona. [...] Com més elements de locomoció existeixin, més facilitats tindrà tothom per utilitzar-los. Aquesta ha de ser l’aspiració comuna. No patrocinar ni defensar exclusives, sinó admetre la lliure concurrència, única garantia que els serveis que es presten han de respondre a allò que Barcelona necessita. [...]
