Per més que ja falti menys d’un mes per al 27-S, amb tant en joc, és impossible apartar la mirada de la gran crisi humanitària que Europa està vivint aquest estiu, amb els refugiats que volen entrar a la Unió Europea com sigui. Per si no n’hi havia prou amb tot el catàleg de desgràcies que hem contemplat —els morts en pastera, les tanques filferrades, els atacs de la ultradreta als albergs, la falta de voluntat política de la majoria de governs per atacar el problema—, ahir el drama va pujar un graó més: al voral d’una autopista austríaca, la policia va descobrir un camió frigorífic de transport de carn. A dins hi han trobat 70 cadàvers.
No repetirem ara els laments de tot aquest estiu, però sí que volem cridar l’atenció sobre el fet que, en contra del que es diu, hi ha problemes que el temps no soluciona sols. Si no és que pensem que si els refugiats es van morint s’acaba el problema.
Avui, la Carme Colomina firma dues columnes que els recomanem, sobretot l’observació que la Unió Europea està pagant ara la “garreperia de discutir diners i recursos per les operacions de salvament al mediterrani i la indiferència demostrada en cada crit d’ajuda del govern italià o grec durant aquest últim any”. Ho vaig veure al juny, a Estrasburg, ens ho deien els eurodiputats: als estats del nord d’Europa els preocupava l’amenaça de Rússia, les pasteres quedaven molt lluny, al sud concretament. I als països del sud no els parlessis de l’amenaça de Putin.
Mentrestant ahir van morir 70 persones en aquest camió, asfixiades, en unes condicions com no s’havien vist des de les deportacions nazis en els vagons de tren carregats de persones, la immensa majoria jueus, que acabaven viatge al cor d’Europa, als camps d’extermini, durant la Segona Guerra mundial, fa 75 anys. Expressem el nostre horror, el nostre abatiment com a europeus.
Aquí, a Catalunya, creix el debat electoral. Recordaran que ahir publicàvem l’argumentari de Junts pel Sí, en què es deia que si guanyava el ‘no’, l’Espanya d’Aznar se sentiria més forta. Des de Catalunya Sí que es Pot i des del PSC els ha faltat temps per recordar que si algú va pactar amb Aznar i li va aprovar pressupostos va ser Convergència i Unió.
Això és veritat, com ho és que també va pactar amb el PSOE, però és convenient valorar que aquell pacte o aquells pactes amb Aznar són la demostració que el catalanisme no s’ha desentès mai de la governabilitat d’Espanya. Que no se’n desentenia perquè no podia, per por, per ambició, per pressions de les elits econòmiques, per estabilitat, per conservar la Generalitat en mans nacionalistes, pel que fos, però la política catalana s’ha jugat sempre en tauler espanyol, sobretot quan el catalanisme volia jugar a modernitzador de l’estat espanyol. Però el posat d’Espanya amb Catalunya ha canviat. És a dir, per més que sempre hi havia hagut independentisme a Catalunya, era minoritari, si no residual. Si ara és majoritari, o aspira a ser-ho, és, en bona part, perquè Espanya ha canviat. Perquè Espanya ha entrat a la UE, s’ha sentit forta, va fer una transició que tothom elogiava, i perquè com els agrada presumir a alguns s’ha omplert de trens d’alta velocitat, i de campions del món d’esports, allò del “soy español, a qué quieres que te gane”. Hi va haver un moment en què Espanya es va sentir per fi vertebrada, sòlida, segura de si mateixa, en un lloc a les nacions, com un projecte tancat, definitiu. Com si no l’haguessin d’afectar els dinamismes de la història, i si alguns l’havien d’afectar eren els que venien de fora, però no ja els interns. La resposta a Catalunya era definitiva. Punt.
El més interessant és que, pel seu cantó, també Catalunya s’ha anat sentint més forta. En la mesura que tres generacions ja han conegut alguna mena d’autogovern, la consciència de país s’ha obert pas amb naturalitat. Han topat dues fortaleses, asimètriques, però fortaleses, la de Catalunya i la d’Espanya.
Però el factor desencadenant de l’independentisme majoritari, i ho he explicat sempre als meus interlocutors espanyols quan m’ho han preguntat, ha estat el tancament progressiu d’Espanya a considerar res més que no fos el que s’havia pactat a la Constitució del 1978 i a no voler reconèixer la realitat plurinacional d’Espanya, i tot expressat amb desdeny i a vegades amb agressivitat política.
Sempre els he dit que es preguntin per què en un país pactista i pacífic, molta gent que no estava per la independència, ara se’n vol anar, perquè ha acabat concloent que era l’única sortida per a Catalunya.
