Un camí cap al propi jo que convida a repetir

El Camí de Sant Jaume, amb els seus múltiples recorreguts, ofereix milers de possibilitats als pelegrins. I per explorar-les, no cal ser necessàriament creient, però, això sí: al final del camí tothom confessa haver experimentat un cert retrobament personal. Gloria Vinyals, responsable de l’Associació Amics dels Pelegrins, assegura que hi ha gent que s’ho planteja com un repte esportiu, gastronòmic o merament cultural, però avisa que el Camí té un component espiritual molt important si s’està en disposició d’escoltar. Per això, defineix aquesta ruta com “un recorregut en aparença físic que amaga alhora un camí interior i personal” en un compendi de geografia, història, llegendes, religiositat, cultura, gastronomia i natura per dur a terme una recerca personal.

El sentiment que queda després del viatge és de ganes de repetir, satisfacció i emoció, mentre que tot el que s’experimenta mentre es camina té a veure amb valors com amistat, solidaritat, retrobament personal, contacte amb la natura, saviesa popular, reflexió, superació personal i descobriment dels propis límits. Carme Marsal, presidenta de l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Sabadell, considera que “és una experiència vital única i inigualable” molt difícil de transmetre, que fa que sigui el viatge definitiu més enllà del turisme i l’excursionisme.

Recalca que no es tracta d’una activitat exclusivament per a creients: “La mateixa credencial que duen els pelegrins per poder pernoctar als albergs diu que allà hi són tots benvinguts: rics i pobres, creients i no creients”. Per la seva banda, el president de l’Associació d’Amics del Camí de l’Hospitalet, Andrés Ortega, ho resumeix dient que el Camí “no és res i alhora ho és tot”.

Els caminants expliquen experiències molt diverses. Asunción Cuchi va fer tota sola el camí durant 27 dies sense haver-se entrenat abans; diu que li va costar pocs diners i que ja hi ha tornat. Igualment, Maria Teresa Viñals es va animar a fer el Camí per pal·liar l’estrès de la feina, anant de Sarrià fins a Santiago per uns 400 euros. Al final del camí, deia haver experimentat “la soledat, l’amistat, la trobada amb un mateix i la satisfacció personal del camí”. Javier de la Fuente explica que no tenia res millor a fer l’estiu del 1999 i va anar d’Astorga a Santiago; tot i que va acabar molt fart i que llavors no va entendre res, després el Camí va canviar la seva vida: “Vaig anar fent-lo durant 16 anys fins a conèixer gairebé tots els camins pintats a la Península”. Kim Giralt hi ha viatjat en nombroses ocasions: “Sempre hi he anat sol, i hi he trobat companys i hi he fet grans amistats”, diu, però lamenta que actualment hi ha massa aglomeració i denuncia que en certs aspectes s’ha convertit gairebé en un parc temàtic.

L’origen històric del Camí

Va ser la notícia que s’havia descobert la tomba de l’apòstol Jaume la que va provocar que milers de pelegrins de tot Europa es dirigissin a Compostel·la i generessin al seu pas un gran intercanvi cultural i religiós. Hi ha versions que van més enllà i assenyalen que uns habitants de la diòcesi més llunyana del món van veure una pluja d’estels sobre l’espai que avui ocupa Santiago, on després es va descobrir la que diuen que és la tomba de l’apòstol. Alfons II va ordenar el 834 construir una església que acollís les relíquies, i gradualment es va convertir en un focus d’atenció. Des d’aleshores no hi ha una única manera de fer el Camí.

El tram més conegut és el Camí Francès, ja que és el que té més infraestructures, història i tradició. Comença a Sant Joan de Peu de Port i transcorre per Roncesvalles, Pamplona, Logronyo, Lleó i Ponferrada, entre d’altres. El més habitual a l’era medieval era sortir de la porta de cadascú i anar agrupant-se en camins, generalment aprofitant antigues calçades romanes. Això ha provocat que actualment siguin molts els camins existents, alguns amb molt poca o gens d’història i d’altres plenament documentats.

Un punt d’anarquia a la motxilla

A Catalunya hi ha dotzenes de rutes. Es pot fer per l’Ebre des del Delta, però també es pot sortir des de Barcelona seguint les fletxes grogues des de darrere del Velòdrom d’Horta, o directament des de la porta de casa de cadascú. Un punt de sortida habitual és Montserrat i des d’allà a Tàrrega, on el camí ofereix dues opcions: una per Lleida i Saragossa que s’uneix al Camí Francès per Logronyo, i l’altra de Tàrrega a Balaguer, Montsó, Osca, Loarre i Sant Joan de la Penya per ajuntar-se al Camí Aragonès a Santa Cilia de Jaca.

A efectes pràctics, les diferents rutes ofereixen albergs i hostals assequibles, i es pot triar entre els públics (no admeten reserva i es van omplint -costen entre 5 i 10 euros-) i els privats (que admeten reserves a un preu una mica més elevat). Cal fugir dels finals d’etapa marcats per les guies i pensar que només s’omple tot en moments molt puntuals: “Si no, dormir una nit a terra també és molt gratificant”, diu la Gloria. Això fa que el pressupost necessari per fer aquest viatge es converteixi en una qüestió molt personal: “Crec que és difícil baixar dels 30 euros diaris i per sobre no hi ha límit, però cal tenir un punt d’austeritat i no convertir-ho en unes vacances de cinc estrelles”. Els pelegrins que l’han fet aconsellen, sobretot, dedicar-hi els màxims dies possibles i no angoixar-se en l’organització per descobrir l’experiència fent camí, tot i que cal anar ben informat. La màxima és que hi ha d’haver llibertat i una mica d’anarquia. A la motxilla s’hi ha de dur el mínim imprescindible, i anar amb el cor obert i un calçat ja domesticat.

La Carme avisa que una simple butllofa pot acabar amb el viatge en qüestió d’hores, per tant, cal anar preparat, mentre que l’Andrés diu que s’han de tenir al cap molts consells per després “oblidar-los tots”. Aquestes entitats sense ànim de lucre assessoren els primerencs i atorguen la credencial corresponent, a més d’encarregar-se del manteniment i de la senyalització de certs trams del Camí.