Carnestoltes

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEs veu que dintre d’això del Carnestoltes hi ha alguna gran cosa bona i alguna gran cosa dolenta. I si no, mireu a les criatures, que, com més purament instintives, estan més a la vora del misteri del món, quina il·lusió i quina por tenen del Carnestoltes: quina bogeria de gust per a disfressar-se, i quina bogeria d’esfereïment davant de les disfresses. La cara tapada: heu’s-el aqui el sinistre delit del Carnestoltes: la desfiguració: no assemblar-se a si mateix: horrible! Semblar una dona, essent un home; semblar un frare i no ésser-ho; semblar un guerrer, sentint-se el més pacífic del món. -Que no em coneguin! -en això està tot el gust i tota la malícia de la disfressa. I tot el malestar dels altres està en la incertitud. -¿Qui deu ésser aquest rei, aquest encaputxat, aquest gitano? Jo prou sé que no és cap rei, ni cap frare, ni cap gitano; que si ho fossin, amb altra serenitat me’ls miraria. Però el mateix que sé de segur que no ho són, estic inquiet: perquè no sé qui són. Si no portessin la cara tapada o desfigurada i jo reconegués vestit d’aquella manera al meu germà o al meu veí o al mateix amic, ben tranquil·lament me’ls miraria, i em riuria dels seus trajos, perquè jo en els meus propis em sentiria més conseqüent amb mi mateix i per tant superior a ell. Però ara jo no li veig la cara a aquesta figura; jo prou sé que no és el que vol semblar, però... qui sap qui és? És un rei que no és rei; és un gitano que no és gitano. És, doncs, una fantasma de rei, una fantasma de gitano. I una fantasma és sempre un terror: és el terror del desconegut. [...] L’encís del Carnestoltes és, doncs, el terrible encís de lo fantàstic: no pas el delitós encís de lo ideal. Lo ideal és una jerarquia de la vera realitat: i lo fantàstic és una falsa realitat, una falsa realització de lo ideal: i en quant sembla realització, és atractiu: i en quant es pressent falsa, és repugnant: i d’aquesta lluita naix el delitós terror de lo fantàstic. [...]