Els clàssics i nosaltres (1929)

Joan Estelrich ha suscitat una pila de qüestions amb un article del qual, en definitiva, no traurà pas cap benefici de cap mena. La troca s’ha enredat, però molt serà que entre tots no la desenredem. Tot i que en un dels seus articles recents, el jove director de la F.B.M. [Fundació Bernat Metge] ens deia unes intemperàncies filles del seu temperament impulsiu, no les hi contestem ara mateix. Esperem que les ineludibles obligacions que el fan viatjar retornin el dinàmic animador al diàleg, encara que sigui un diàleg cridaner i gesticulatori. Però ens ve de gust glossar una de les seves afirmacions, a la qual volem atorgar una fe absoluta. Diu que la F.B.M. té 1.800 subscriptors i el seu tiratge és de 4.000 exemplars. Teníem sospites de viure en un país on passen coses molt estranyes, i aqueixes xifres ens han fortificat les sospites. ¿Creieu que és normal que un públic que amb prou feines absorbeix dos mil exemplars d’una novel·la catalana contemporània consumeixi prop de quatre mil llibres de clàssics? En un país normalment constituït, aquesta xifra vol dir novel·les d’un tiratge de cinquanta mil exemplars i diaris d’un de milió i mig. I tots sabem que no és així. Caldria, doncs, no queixar-se de com ha estat acollida la tasca de la F.B.M. si tothom que té els llibres d’aquesta els hagués llegit. Diem això perquè, quan el gran esclat de propaganda preparatori de les tasques humanístiques, s’assegurava que la traducció dels clàssics al català ens ho hauria de solucionar tot en tots els aspectes. Si no ens ho ha solucionat, o és que no són llegits, o és que tot allò que ens prometien no era cert. La nostra opinió particular es decanta per creure que no són llegits. Perquè nosaltres creiem en l’eficàcia de l’educació humanística, en les lliçons dels clàssics, i una de les coses que ens saben greu de la nostra vida és no poder-los llegir en l’idioma original, com en altres països poden fer-ho gent d’una certa formació cultural i que no es tenen pas per humanistes. I, així i tot, preferim francament que un partit de futbol congregui cinquanta mil espectadors que en parlin tot el dia, que no pas que aquests es dediquessin a discutir Plató, com voldria algun pedant que no deu saber que això no passava ni a Grècia. El dia que les classes més humils, intel·lectualment parlant, llegeixin mal que sigui els Diàlegs de les cortesanes de Llucià, en lloc de Folch i Torres o de Abandonada en su noche de bodas, serà qüestió d’emigrar literalment i provar uns altres aires. (Per sort, aquesta hipòtesi no serà realitat; si ho arribés a ésser, creuríem en la més imminent fi del món.) Estem ben segurs que no seríem sols a emigrar. Almenys ens hi acompanyaria –li ho hem sentit dir– un bon amic nostre, humanista dels de més llarga data en aquest ambient d’improvisacions de tota mena.