Cantar i ballar cap al corredor de la mort

LondresStephen Sondheim és per a molts l'Ingmar Bergman del musical. Un autor seriós. La resta de representants del gènere estarien integrats per un erm de buida frivolitat. ¿On hauríem de situar, llavors, John Kander i Fred Ebb després de repassar a fons el seu catàleg temàtic? S'han ocupat del sindicalisme durant el New Deal de Roosevelt ( Flora, the red menace ), de l'auge del nazisme i la cultura underground al Berlín de la dècada dels 30 ( Cabaret ), de la corrupció general i institucionalitzada durant la llei seca (Chicago ), de la brutalitat carcerària i de la persecució ideològica i d'identitat sexual ( The kiss of the spiderwoman ) o han fet un retrat de la misèria moral humana a partir de la literatura nihilista de Friedrich Dürrenmatt ( The visit ).

Malgrat els seus llibrets escorats cap a la crítica social, van comptar amb l'aplaudiment del públic que s'evadeix a Broadway, encegats, potser, per la brillantor de les partitures. Fins que va arribar The Scottsboro Boys , l'última col·laboració de Kander & Ebb abans que el segon morís l'any 2004 . El musical es va estrenar a Nova York el 2010. Van aconseguir bones crítiques, dotze nominacions als Tony -zero premis-, però en qüestió de públic van fracassar. Van posar el dit a la nafra, portant a l'escenari, entre magnífiques cançons, un dels episodis més emblemàtics i foscos de la discriminació racial als Estats Units: el judici iniciat el 1931 -amb la pena de mort a l'horitzó- contra nou joves negres acusats en fals de la violació de dues dones blanques. El seu cas es va allargar durant dues dècades. Temps suficient perquè el llibre autobiogràfic de Haywood Patterson inspirés l'històric gest de resistència civil de Rosa Parks.

Ella és el testimoni moral de la successió d'injustícies que van destrossar la vida d'aquests joves (el menor tenia només tretze anys). Ella és el primer i l'últim personatge que ocupa l'escenari en l'extraordinari muntatge de Susan Stroman que ara sí que omple cada nit la sala principal del Young Vic de Londres, amb un repartiment en part format per actors de la producció original de Broadway. Un muntatge auster -tots els canvis es resolen amb cadires i taulons i una magnífica il·luminació- que basa tot el seu efecte en la qualitat pluridisciplinària dels seus intèrprets. Perquè aquí es canta, balla i actua amb una energia que sembla inesgotable, encara que sigui fent claqué de camí a la cadira elèctrica.

Per desconcertar encara més el públic -amb serioses dificultats per situar-se anímicament davant el desafiament-, The Scottsboro Boys recupera l'estil dels minstrels shows, espectacles itinerants que caricaturitzaven la cultura negra. ¿Recorden Al Johnson a El cantant de jazz ? El contrast entre la burla racista, la duresa de la història i una música inspirada en l'edat d'or americana és un repte d'apreciació per a l'espectador.