Èxode cultural

BARCELONA.Van comprar un bitllet d'anada i de moment no pensen agafar cap avió per tornar. Van fer la maleta sense un contracte. No van marxar motivats per la crisi sinó a la recerca d'una oportunitat o d'un somni. Els inicis van ser durs i van haver de combinar les inquietuds artístiques amb feines de cambrer o de professor de castellà. Han persistit perquè asseguren que les seves passions són irrenunciables. Cap d'ells es penedeix d'haver marxat. Ara com ara, Catalunya no els sedueix.

Les dades que publiquen sindicats i institucions no són gaire engrescadores. En els últims anys l'atur s'ha disparat i arriba al 51% entre els joves d'entre 16 i 25 anys. Els salaris cauen en picat i els mileuristes es consideren afortunats. Hi ha un èxode de tota una generació. La UGT ja l'ha batejat: JESP (joves emigrants sobradament preparats). En els últims tres anys més de 10.000 joves catalans han emigrat per treballar a l'estranger. És un degoteig que no cessa: nou catalans marxen del país cada dia.

La febre del blanc i negreMarcel Pedragosa: viu la passió fotogràfica a París

El juny del 2009 Marcel Pedragosa, que ara té 34 anys, va deixar la seva feina com a consultor d'empreses i va marxar a fer un màster de fotografia artística a l'Edimburg College of Art. Quan va tornar a Barcelona, l'estiu del 2010, va decidir que el seu futur no era a la capital catalana: l'artista inquiet va guanyar al consultor d'empreses. I s'ho va jugar tot per una passió, la fotografia, que havia descobert quan als 10 anys li van regalar la primera càmera. Va triar París per aprendre'n i formar-se.

La capital francesa no el va rebre amb els braços oberts, però ell va persistir. Ha aconseguit una plaça de resident a la part reservada a artistes de la Ciutat Universitària Internacional de París i ha col·laborat amb la galeria de l'agència nord-americana Magnum. No abandona el seu projecte artístic, una sèrie de fotografies de la ciutat, en blanc i negre, i captades amb una Leica. Fa poc s'ha apuntat un èxit: la Biblioteca Nacional de França li ha comprat unes imatges. "París ofereix molt més, hi ha moltes més exposicions i galeries que a Barcelona, però laboralment també és complicat. No és arribar i tenir una feina, no és el paradís", explica. Ara es prepara per visitar dues fires d'art. "En aquest sentit, és molt més excitant, però Barcelona és una ciutat molt més amable", reflexiona Pedragosa.

Viure de la músicaSerge Vilamajó: d'educador musical a compositor a França

Serge Vilamajó té 34 anys i va deixar una vida acomodada a Barcelona, on feia d'educador musical, per una il·lusió: poder viure de la música. Va fer les maletes i es va matricular al Conservatori de París per aprendre orquestració i composició. No se'n penedeix. A París té moltes més oportunitats per tocar. "Musicalment m'ofereix molt més que Barcelona. De vegades les condicions són precàries, però tinc la possibilitat de tocar regularment", explica. "A més, a França el músic té un estatuts i unes mínimes garanties salarials", afegeix. A París ha participat en bandes sonores, actualment acompanya la cantautora francesa Emmaelle i té el seu propi quartet de jazz. "Ha sigut una experiència boníssima, però París és una ciutat molt crua, m'ha costat molt trobar-hi el meu lloc, un entorn on poder-me desenvolupar. Així i tot, tinc clar que, de moment, no torno a Barcelona", diu.

Passió pel jazz

Albert Marquès: un pianista que va fer el salt a Nova York

Albert Marquès té 26 anys. Es va llicenciar al Conservatori Superior del Liceu i sempre va tenir clar que el seu destí era Nova York. "Amb crisi o sense hauria marxat, i Nova York és la capital cultural del món, s'hi concentra molt de talent", explica. A la ciutat nord-americana, on va aterrar fa poc més d'un any, ha pogut aprendre i tocar amb músics als quals no hauria pogut accedir si s'hagués quedat a Barcelona. Ara viu a Brooklyn i ha fet realitat un somni: tocar a la big band de latin jazz dirigida per Arturo O'Farrill. "Els músics són molt més oberts i pragmàtics. Si els agrada el que fas, et truquen; no es protegeixen tant entre ells com a Europa", resumeix.

Abans de fer el salt als Estats Units, Marquès va passar tres anys a la capital europea del jazz, París. "Em vaig enamorar d'una francesa, i al principi va ser una mica dur, gairebé no parlava francès i treballava en un McDonald's, però després vaig poder tocar amb músics tan reconeguts com Rémi Vignolo i Pierre Perchaud". A París també va tocar amb Leon Parker. El 15 de novembre torna a Catalunya per actuar al Festival de Jazz de Lleida, amb O'Farrill. Serà una estada curta. De moment, es queda a Nova York. "La meva vida hauria estat més còmoda a Barcelona. A Nova York estic lluny de la família i dels amics, no tinc cap xarxa de seguretat, però he après moltíssim", conclou.

El prestigi de viure a foraDavid Jornet: carrera com a músic electrònic a París

David Jornet, de 41 anys, va marxar a París ja en fa set amb la parella i un fill de tres anys. A la capital francesa ha nascut el seu segon fill. Combina les feines de traducció i les classes de castellà amb la feina de DJ i les composicions per a bandes sonores. "Costa molt fer-se un lloc, com a tot arreu", explica. Des que viu a París, però, a Catalunya s'han interessat més per la seva feina. De la capital francesa el sedueix l'oferta cultural, que és molt més àmplia. "L'estat francès s'interessa molt més per la cultura que l'espanyol", diu. Sovint, però, aterra altra vegada a la capital catalana. "A Barcelona hi ha molta creativitat. El problema és que ningú se n'adona perquè no hi ha diners i perquè al nostre país la cultura no ha interessat mai a ningú".

Les lliçons de les crisis estrangeresSergi Torres: un gestor cultural instal·lat a Brussel·les

La ruta per diferents capitals de Sergi Torres, de 35 anys, va començar el 2005. Va passar per Londres, Nova York i Madrid i ara treballa a Brussel·les, a la consultoria Cumediae, que assessora organitzacions culturals de tot Europa. A Barcelona havia treballat en el món teatral i la publicitat. "Volia ajuntar els dos mons i no trobava una oferta formativa adequada a les meves expectatives", explica. Va aconseguir una beca Fulbright i va estudiar primer a la universitat nord-americana de Yale i després a la City University London. "He après moltíssim. Als Estats Units vaig viure l'explosió de les xarxes socials i la crisi que va sacsejar el país, quan moltes institucions van haver de sobreviure amb pressupostos molt més reduïts", recorda.

Del país d'Obama se n'emporta la professionalitat a l'hora de buscar recursos. "No van a la finestreta a buscar els diners sinó que han de demostrar que són necessaris per a la comunitat", diu. De moment, no pensa tornar. El sedueix l'actitud que tenen a l'estranger. "No s'aferren al que tenen, sinó que es reinventen i saben treballar en xarxa", assegura.

El Somni Americà

Pablo Gómez i Júlia Fontana, cineastes a Los Angeles

Pablo Gómez i Júlia Fontana són parella, els apassiona el cinema i han fet realitat el seu somni. Viuen a Los Angeles i la seva activitat és frenètica. Ella s'ha graduat a UCLA i es va emportar el premi del públic amb la seva tesi. Ell ha estudiat amb una beca de La Caixa a Nova York i Los Angeles, ha fet les pràctiques als estudis Universal i ha treballat per a la productora de Steven Spielberg. Tots dos tenen un munt de projectes en marxa. Acaben de fundar una productora: La Panda. Gómez està escrivint un parell de guions i Fontana movent un llargmetratge sobre Fritz Lang. "Ha sigut i continua sent un procés d'aprenentatge increïble. Per exemple, has d'aprendre què significa ser immigrant en un país on no hi ha estat del benestar", reflexiona ell. "Aprens a valorar el que tens i prioritzes més on poses l'energia, els diners i l'estimació", afegeix.

A Barcelona tenien feines que els agradaven, però no tenen cap intenció de tornar. L'actual situació de la indústria del cinema espanyol no els motiva gaire. "A Los Angeles el cinema és la feina per excel·lència i això es nota en tot", explica Gómez. "És la capital de la nostra professió. Des del punt de vista de la creació, estàs menys limitat que a Espanya. A Los Angeles tan aviat s'atreveixen amb una pel·lícula d'extraterrestres com amb una història superpetita. Tampoc no els importa que el contingut no tingui valor local, perquè la seva prioritat és el mercat internacional", conclou Fontana.

Seduït per Pina BauschJordi L. Vidal: un ballarí reconegut a Bèlgica

Jordi L. Vidal ha viscut la meitat de la seva vida a fora. Ara té 44 anys i va deixar Barcelona quan en tenia 22. El seu èxode va començar en el moment en què la companyia amb què treballava, Dart, va deixar els escenaris perquè es va quedar sense subvenció. Tenia dues possibilitats: anar a Londres amb una beca o convertir-se en ballarí convidat de la companyia que Pina Bausch dirigia a Alemanya. Va optar per la Bausch. D'aleshores ençà no ha deixat d'actuar per Europa, i el 1999 es va instal·lar a Brussel·les. "És el meu lloc professional i personal", afirma. Té la seva pròpia companyia, Cia Jordi L. Vidal, i un munt de projectes. "Combino circ, dansa i clown, i sempre fem versions per a sala i per a carrer", explica. No es penedeix gens d'haver fet les maletes. "He tingut més oportunitats laborals i per formar-me, que m'han permès tenir una carrera més estable i en millors condicions. A Bèlgica hi ha més festivals, més teatres i més subvencions públiques, perquè la cultura està més ben considerada i les ajudes hi són conseqüents", assegura. Ara té en gira dos espectacles, que també ha portat a l'Antic Teatre de Barcelona, i treballa en un nou projecte: Ups!

Casa seva és a Brussel·les però tampoc considera que hagi marxat de Catalunya: "Hi torno sovint, agafo la bicicleta i em passejo pel mercat de Sant Antoni, a Barcelona, on viu la meva família".