L’honestedat brutal dels còmics de Joe Sacco

L’autor nord-americà explica el seu desconcert davant la naturalesa humana

El nord-americà Joe Sacco (Malta, 1960) és un dels convidats del Saló del Còmic de Barcelona, i ahir va passar per la Fnac L’Illa per parlar de la seva última obra, La Gran Guerra (Mondadori), que il·lustra el primer dia de la Batalla del Somme. “Aquesta batalla reflecteix tot l’horror de la guerra, i volia recordar que aquell 1 de juliol del 1916 van morir 20.000 soldats britànics. És a dir, tres vegades més que el nombre de soldats nord-americans morts durant les guerres de l’Iraq i l’Afganistan”, va dir Sacco, un dels autors de còmic que també són llegits pels que habitualment no llegeixen còmic.

La primera part de la trobada la va conduir el periodista Enric González, que va reconèixer que quan fa uns anys el diari El País el va enviar com a corresponsal a Jerusalem desconeixia que Sacco havia escrit i dibuixat Palestina (1983). “Vaig demanar a companys periodistes llistes de llibres sobre Palestina, i en totes hi sortia el de Sacco, però jo no sabia que era un còmic”, va dir González. De la sorpresa, potser carregada del prejudici que nega valor intel·lectual al còmic, va passar a considerar Sacco “un dels grans periodistes de l’actualitat”. Tanmateix, és un periodisme reflexiu i cuinat a foc lent que ha donat títols com Gorazde: Zona protegida (2000), sobre la Guerra dels Balcans. “No m’interessa el conflicte per si mateix, sinó conflictes concrets com el d’Israel i Palestina, per al qual no veig solució”, va dir Sacco sense amagar el desencís. I amb elegància i contundència va recordar que ha tingut problemes de difusió als Estats Units: “No puc parlar de censura, però algunes llibreries no van voler vendre Notes al peu de Gaza i alguns mitjans no van voler entrevistar-me. En canvi, sí que ho han fet amb La Gran Guerra ”.

“Tardi és l’autèntic mestre”

Sacco va confessar que el seu interès per la Primera Guerra Mundial ve de lluny, però que no s’atrevia a traslladar-la al còmic intimidat pel “poderós treball” de Jacques Tardi. “Fins que un dia el mateix Tardi em va dir que ho intentés”, va explicar Sacco, que també va reconèixer que es mou entre “el marxisme i l’anarquisme”. “Aprecio més l’anàlisi que el plantejament utòpic de l’anarquisme, perquè se suposa que has de ser optimista i confiar en la naturalesa humana”, va dir.

Sacco, que treballa en una obra sobre l’antiga Mesopotàmia, ha abandonat els conflictes del present i la feina sobre el terreny. “Quan penses més en tu que en els altres vol dir que estàs perdent l’eficàcia”, va admetre. Fins fa poc buscava històries particulars. Ara mira al passat i la col·lectivitat. Intenta “comprendre la naturalesa humana”, per exemple, per entendre com pot ser que “gent intel·ligent persisteixi a negar l’evidència de matances com la de Srebrenica”.