'Les Misérables' més èpics

BarcelonaPoques vegades la matèria primera sobre la qual treballa un director de Hollywood té uns fonaments tan ben falcats en la història de les arts escèniques mundials. El musical Les Misérables té els mèrits quantitatius d'haver estat vist per més de 60 milions de persones de 42 països i interpretat sense interrupció des de fa 27 anys, però sobretot té els mèrits qualitatius de basar-se en una de les grans novel·les del segle XIX, de Victor Hugo, i entrellaçar un grapat de composicions apoteòsiques, èpiques, emotives, que formen part de la memòria col·lectiva de mig Occident.

El recorregut de Les Misérables va començar el 1980 amb l'estrena a París del musical de Claude-Michel Schonberg (composició) i Alain Boublil (autor del llibret francès). L'obra va estar poc temps en cartell, però va ser suficient perquè arribés a mans de Cameron Mackintosh. El productor anglès feia mesos que acabava d'estrenar Cats a Broadway i no va dubtar a adaptar-lo i estrenar-lo a Londres. Des del 1985 l'èxit continua. Quan feia 25 anys que estava en cartell es va fer una revisió de l'obra, essencialment visual i musical, un espectacle que Stage va estrenar a Madrid el 2010 i el 2011 a Barcelona -on, inexplicablement per als productors, només va resistir en cartell mig any.

Desenes d'estudis han temptat al llarg dels anys Mackintosh per portar a la pantalla gran una història de bondat, valor, amor, patriotisme i amistat. La seva excusa per negar-s'hi era que volia un equip impecable i poder garantir que l'ADN del musical estaria a cada fotograma de la pel·lícula. El perill era decebre els fans del fenomen teatral.

El guionista William Nicholson (autor de Gladiator i Elizabeth: l'edat d'or ) es va encarregar de donar pes a la trama i el director escollit va ser l'eficient i meticulós Tom Hopper, que va acceptar l'encàrrec de la superproducció fins i tot abans de guanyar un Oscar per El discurs del rei el 2011. El seu nou treball torna a sonar a les travesses.

El límit de la llibertat

Les Misérables ressegueix la trajectòria vital de Jean Valjean (Hugh Jackman) per redimir la seva culpa. L'home passa 19 anys empresonat per haver robat un rosegó de pa. L'oficial Javert (Russel Crowe) li atorga la llibertat condicional, però quan la trenca es condemna a escapar eternament de la justícia. El pres aconsegueix sortir de la misèria i dedica la seva vida a ajudar els pobres que s'arrosseguen pels carrers de París. Al llit de mort d'una prostituta, la Fantine (Anne Hathaway), promet cuidar de la seva filla bastarda Cosette, que convivia amb la parella de borratxos i lladregots Thénardier.

Hopper ha pogut guanyar grandiloqüència en les accions corals -els treballs forçats, la construcció de les barricades- que al musical quedaven sintetitzades en accions, l'escenografia o les projeccions, però, en canvi, manté el recolliment en els números musicals, la veritable potència de Les Misérables . L'adaptació està encotillada per la creació original, pensada per a un teatre, tot i que els creadors de l'obra van supervisar el guió de la pel·lícula per donar el vistiplau als fragments que no són cent per cent literals al muntatge teatral. Com que l'obra se se centra gairebé en exclusiva en els famosos números musicals, per reconstruir l'argument de la pel·lícula han hagut de recórrer a l'original de Victor Hugo, i fins i tot hi han afegit una cançó nova, Suddenly , que allarga l'espectacle als 160 minuts.

Una condició que tenia clara Tom Hopper quan va acceptar el film és que volia que els actors cantessin en directe. "No hi ha més de vint línies de diàleg parlat en tota la pel·lícula. No crec que el públic se sentís còmode amb un playback similar", deia Simon Hayes, responsable del so de la pel·lícula. Per això calien actors que fossin bons vocalment, a més de famosos.

Èpica en primer pla

El risc era gran, perquè Hopper els clava la càmera a un pam i deixa que tota l'emoció passi per la seva expressivitat. Hugh Jackman, impecable en la veu i la interpretació, fa una impressionant transformació física de pollós fornit a alcalde venerable. Anne Hathaway, que també va deixar-se tallar la melena al rodatge, estremeix al límit de la llàgrima amb la interpretació trencada d'I dreamed a dream . I fins i tot Russell Crowe i el seu posat hieràtic hi encaixen. Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carten hi posen les notes còmiques i el desvergonyiment d'uns taverners estafadors.

Si el principal argument a favor de Les Misérables és, sens dubte, el rigor i respecte musical, el handicapés un argument que pot sonar antic. Victor Hugo va escriure una història de redempció que deu el gir principal a la intervenció divina. Malgrat això, el teló de fons d'aquest drama universal sí que pot ressonar en l'actualitat. L'espectador entén el malestar de les classes populars, abandonades pels dirigents, i se situa rere les barricades per aixecar-se contra la restitució de la monaraquia. Do you hear the people sing?