BarcelonaEls dos poetes que Raimon ha adaptat amb més freqüència al llarg dels anys han estat Ausiàs March i Salvador Espriu. Els dos noms estan allunyats històricament -March és el gran poeta valencià del segle XV, i Espriu és un dels poetes nacionals catalans del XX- però també des del punt de visa temàtic: del primer en destaca la fisicitat dels versos; del segon, l’afirmació amb voluntat col·lectiva.
El mateix any que estrenava Inici de càntic en el temple a l’Olympia de París, Raimon va dedicar tot un disc a la poesia d’Espriu, Cançons de la roda del temps (1966). Quatre anys després, a Per destruir aquell qui l’ha desert, mostrava l’altra cara de les seves predileccions literàries, els poetes del segle XV i XVI: hi adaptava dos grans textos de March, Així com cell qui es veu prop de la mort i Veles e vents, però també Elogi dels diners, del mallorquí Anselm Turmeda (“Diners fan vui al món lo joc, / e fan honor a molt badoc; / a qui diu “no” fan-li dir “hoc”), i l’imprescindible Desert d’amics, de Jordi de Sant Jordi, que el cantautor impregna de fúria resignada.
Raimon va continuar ampliant el ventall de poetes adaptats al disc A Víctor Jara (1974), en què afegia Joan Timoneda (Só qui só ) i Pere Quart ( Una vaca amb un vedellet ). A Lliurament del cant (1977) tornaria a Espriu ( Potser arran de l’alba ) i a Timoneda ( Bella, de vós só enamorós ), i a Quan l’aigua es queixa (1979) repartia les adaptacions entre March i el poeta de Sinera. La meitat de Cançons de mai (1997) tenien lletra de March, i a Rellotge d’emocions (2011) encara va tornar breument a Espriu a Diré del vell foc i de l’aigua. La divulgació eficaç i de qualitat de grans fites de la poesia a través de la música que ha fet Raimon és innegable.
