Roger Mas, en la pell d’una serp elèctrica

BarcelonaNo és habitual veure Roger Mas amb la guitarra elèctrica. Tampoc és convencional atribuir el paper de veu de la consciència a les serps. “A mi se m’apareixien molt en somnis, com si fossin l’angelet i el dimoni. Quan tenia la consciència tranquil·la, apareixia envoltat de serps. I quan estava malament, de cop alguna es revoltava i acabava tenint un malson”, explica Mas. Les serps i l’electricitat vénen a tomb de la gira Torna pel camí de les serps, que el cantautor de Solsona tanca aquest dijous a la sala Apolo de Barcelona, i en la qual recupera un repertori que no va poder publicar en disc com ell havia pensat. Són cançons de finals dels anys 90 que van acabar escampades en altres àlbums.

Hi ha dues raons per les quals Mas volia fer aquest concert, que compartirà amb Arcadi Marcet (baix) i Marc Mujal (bateria). La primera, “tocar a l’Apolo”. La segona, que de fet és “la raó principal”, té a veure amb l’eina que tindrà a les mans. “Volia entendre’m amb la guitarra elèctrica, que és un instrument nou per a mi. I estic molt content perquè els concerts que he fet aquesta tardor m’han permès entendre’m amb l’instrument i veure que hi ha un públic que descobreix unes cançons que no coneixia, perquè la major part del públic em coneix a partir de Mística domèstica [2005], tot i que en altres llocs sí que hi havia gent que coneixia aquelles cançons”, diu.

La història d’aquestes setze composicions ve de lluny. Després de guanyar el premi Èxit, Mas va signar un contracte discogràfic amb Picap, segons el qual havia de publicar tres discos en cinc anys. El primer va ser Les flors del somni (1997). Tot seguit va compondre unes cançons pensades per ser publicades juntes. “No era un projecte conceptual, però sí que hi havia un fil conductor i un univers simbòlic comú”, recorda.

La falta de comunicació amb la discogràfica va impedir que Mas pogués disposar d’un estudi per enregistrar aquelles peces, i va decidir tirar pel dret i gravar a l’estudi Casafont només les cançons que podia “defensar amb la guitarra espanyola tot sol”. D’allà en va sortir precisament el disc Casafont (1999). La resta de temes, pensats per a banda, van acabar al següent treball: En el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la Senyora dels Guants Vermells (2001). “El projecte original va quedar desvirtuat, però les cançons són en aquells dos discos, i també n’hi ha dues d’inèdites; bé, una i quart, perquè una és un microtema instrumental”, explica Mas.

Un ‘western’ amb el comte Arnau

Totes aquelles cançons, incloses les inèdites, sonaran a l’Apolo, a més d’altres títols del cançoner del solsoní. “Començaré amb La senyora dels guants vermells, que és posterior, després tocaré totes les del projecte de les serps i al final faré set cançons més, com ara Llum de colors, que amb la guitarra elèctrica han agafat un color diferent i que es converteixen en allò que sempre havia volgut sentir i no havia sentit mai”, avança Mas. “Se’m va aparèixer Neil Young”, afegeix per descriure l’arranjament elèctric amb què peces com El rei de les coses han agafat una nova volada.

Tot i la bona entesa amb la guitarra elèctrica, Mas no creu que sigui determinant en el nou disc que vol publicar al setembre. “La meva intenció és fer un disc auster, de pocs instruments, de cantautor amb guitarra i veu. Tinc una quinzena de cançons, i de lletres només en tinc la meitat”, diu. Un de les peces serà una adaptació musical de Lo comte Arnau de Verdaguer. “És un poema absolutament esplèndid, i s’acabarà convertint en un western amb un ritme que sembla el Bolero de Ravel i acaba amb una trompeta mariachi mentre el comte Arnau va saltant amb el cavall”, avança. I si tot va bé, l’any que ve també enregistrarà un altre àlbum, aquest amb el brasiler Benjamin Taubkin.