Els contes d'Alice Munro, premiats amb el Nobel

Barcelona.L'escriptora canadenca Alice Munro acabava el seu últim llibre, Estimada vida (Club Editor / Lumen, 2012), amb quatre narracions autobiogràfiques: "Les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida". El volum, probablement el millor de la seva trajectòria, va ser publicat en un moment difícil per a ella, pocs mesos després de la mort del seu segon marit, Gerald Fremlin, amb qui vivia retirada als afores de Clinton (Ontario). No seria fins al juny d'aquest 2013 que Munro admetria que deixava d'escriure. "No és que ja no m'agradi escriure, però crec que s'arriba a un moment vital en què comences a pensar de manera diferent -deia al diari canadenc National Post -. Potser quan s'arriba a la meva edat ja no es vol estar tan sola com ha d'estar-ho un escriptor. Està bé deixar-ho quan s'ha arribat a l'èxit".

Ahir l'Acadèmia Sueca va fer públic que Munro és la guanyadora del premi Nobel de literatura 2013. El jurat la considera "mestra de la narrativa curta contemporània". I afegeix: "Els seus textos mostren sovint esdeveniments quotidians i alhora decisius, moments epifànics que il·luminen la història i permeten que qüestions existencials apareguin de cop i volta, com llampecs". Posteriorment Peter Englund, secretari permanent de l'Acadèmia, va comparar l'espai imaginari creat per William Faulkner, Yoknapatawpha, amb "la terra rural i plena de rius del sud-oest d'Ontario", on està ambientada bona part de la narrativa de Munro. Englund va destacar també que "ningú ha desconstruït com ella el desencís romàntic: el que se somia no té res a veure amb el que s'acaba vivint".

El premi, dotat amb 8 milions de corones sueques -una mica més de 900.000 euros-, és encara la distinció literària més prestigiosa. Munro és la tretzena dona que l'aconsegueix, i ha estat precedida per Mo Yan, Tomas Tranströmer i Mario Vargas Llosa.

Trobar temps per escriure

Nascuda el 1931 a Wingham, Alice Ann Laidlaw va començar a estudiar periodisme i filologia anglesa a la Universitat de Western Ontario, però va deixar els estudis amb 20 anys, quan es va casar amb James Munro. El matrimoni va obrir una llibreria l'any 1963 i es va separar nou anys més tard, quan l'escriptora ja havia publicat els seus dos primers reculls, Dance of the happy shades (1968; encara inèdit en català i castellà) i La vida de las mujeres (1971; publicat a Lumen el 2011).

A partir d'aquest debut tardà, Munro ha anat publicant amb regularitat llibres de contes, si fa no fa un cada quatre anys, fins a Estimada vida , que en principi posa punt final a la seva obra. "Durant anys i anys vaig creure que l'escriptura de narracions era una manera de practicar fins que tingués prou temps per escriure una novel·la -declarava a la revista The New Yorker l'any passat-. Fins que em vaig adonar que els contes era tot el que podia fer. Suposo que el fet d'incloure-hi tants detalls compensa l'absència de novel·les en la meva producció".

El reconeixement de Munro ha anat creixent al llarg dels anys. Ja va aconseguir el Governor General Award del Canadà el 1968, però va ser a partir del PEN/Malamud (1997) i el National Book Circle Award (1998) que la repercussió internacional va ser imparable. Fa tot just una dècada que va ser traduït al castellà un dels seus llibres a RBA, que posteriorment tindria versió catalana: Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni . A partir de llavors, l'editorial barcelonina va apostar fort per Munro, i va oferir títols com Secretos a voces , Escapada i El amor de una mujer generosa .

"T'agafa pel clatell i et sacseja"

Maria Bohigas, de Club Editor, va publicar en català l'any 2010 el penúltim recull de narracions de l'autora, Massa felicitat . "Era una ocasió bona, perquè li acabaven de donar el Man Booker International Prize -va dir ahir Bohigas, a punt de posar en marxa una nova edició del llibre-. Massa felicitat t'agafa pel clatell i et sacseja. És el recull amb un caràcter més fort pel que fa al tracte amb el lector". Un any després va continuar amb Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni , i aquest 2013 ha publicat Estimada vida . "A grans trets, Odi... és una passejada pels malentesos sentimentals, i Estimada vida pren un to de confidència, que acaba amb quatre narracions autobiogràfiques", diu Bohigas, que dels personatges de Munro en destaca: "No són especialment aventurers ni extraordinaris, i les circumstàncies que viuen tampoc no ho són, però aquests moments aparentment banals que ens explica es converteixen en essencials, perquè un dels seus temes és la recerca de la llibertat interior". El premi Nobel a Munro és un petit cop de sort -just i merescut- per a Club Editor, que aposta des de la seva refundació el 2005 per publicar literatura de qualitat, sense abaixar el llistó tot i comptar amb una estructura mínima.

La traductora catalana dels tres llibres és Dolors Udina, que s'ha ocupat d'autors com J.M. Coetzee, Raymond Carver, Jane Bowles, Elizabeth Barrett Browning i Ian McEwan. "Sempre tinc la sensació, traduint Munro, que ella escriu la història a raig, que aboca pel broc gros tota la informació que vol donar -explica Udina-. Per dir el mateix en català, el broc pel qual raja la història és més estret i cal reescriure el relat de dalt a baix. Esclar que traduir sempre consisteix en això, però en aquest cas sempre em fa l'efecte d'haver hagut de regirar tot l'edifici després d'aterrar-lo per arribar a construir una casa equivalent".

Silvia Querini, que ha publicat a Lumen en castellà tres dels reculls de l'escriptora, recordava des de Frankfurt que l'èxit de Munro "és saber que sota les tovalles de la taula d'una cuina hi poden haver moltes històries que no són fàcils d'explicar". Querini es referia al fet que durant anys Munro va dedicar l'hora de la migdiada dels fills a escriure. Escrivia a la cuina. ¿Mantindrà la promesa de deixar la creació, ara que té el màxim reconeixement literari? "Es diuen moltes coses que després no es fan. A veure si és així en aquest cas!", aventura Bohigas. Esperem que tingui raó.

Una autora encara poc llegida al cinema

De moment Alice Munro ha tingut poques adaptacions cinematogràfiques. La més destacada és la pel·lícula Lluny d'ella (2006), dirigida per Sarah Polley a partir d'un dels contes d' Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni . Aquest mateix recull subministra el material de Hateship, loveship (2013), un film de Liza Johnson protagonitzat per Kristen Wiig i Guy Pierce. Abans, el 2002, Anne Wheeler va adaptar A wilderness station , un conte de Secretos a voces .