ENTREVISTA
Economia 10/11/2012

Josep Vilarasau: "Que el president de La Caixa mana més que el de la Generalitat? Mentida"

Jubilació "Fainé i Brufau haurien pogut dissimular una mica" Pressions "Va córrer que amb mi no funcionava" Vendes al grup industrial "Si necessita els diners, La Caixa fa bé"

Ariadna Trillas
8 min
VILARASAU FA MEMÒRIA 
 Josep Vilarasau abans de l'entrevista, al complex de CosmoCaixa. És president d'honor del Patronat de la Fundació La Caixa.

Som probablement davant d'un dels banquers més influents del segle XX. Ens rep al seu despatx, on últimament s'ha acostumat a tornar a parlar amb periodistes, després de nou anys de silenci. Es mostra amable, però se li nota que no li agrada. La idea de jubilar-se d'un dia per l'altre li resultava "insuportable", ha escrit a les seves memòries L'estrany camí de La Caixa , que ara ha publicat RBA. Per això toca que parli, en un llibre que només aborda la seva trajectòria professional. La llei financera (Rodrigo Rato), en la seva adaptació a la legislació catalana (Artur Mas), aprovada pel Parlament (consentiment del PSC), va incloure una disposició ad hoc per apartar-lo del poder després de 27 anys a La Caixa. Preguntat sobre la qüestió en un esmorzar informal en un bar de la ciutat, l'actual president de la Generalitat i candidat a la reelecció per CiU va afirmar: "A Catalunya es mana des de la plaça de Sant Jaume, no des de la Diagonal".

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

N'ha parlat mai amb Artur Mas?

Quan vaig deixar el càrrec vaig deixar d'assistir a molts actes oficials. Ens trobem poc. I quan ha passat, ell ha callat i jo he callat.

I què li diria si en tingués l'ocasió?

Res.

Hi ha qui diu que el president de La Caixa mana més que el del Govern.

Que mana més? Mentida podrida. Quan la Generalitat em va voler fora va fer una llei i em va fer fora. Això és manar. Jo no hauria pogut treure ningú de la Generalitat.

En la seva última roda de premsa com a president, va cridar a mantenir La Caixa independent. Ho és?

Crec que sí. Isidre Fainé i Joan Maria Nin [actual director general] han plantat cara a qui sigui.

¿Rebia moltes trucades demanant favors, inversions, préstecs?

Al principi ho provaven, he de dir que poc. I cada cop va anar passant menys. De seguida va córrer que amb mi no funcionava.

Què respon a les crítiques a La Caixa per no invertir prou en el teixit empresarial català?

No havia sentit aquesta teoria. El que sí que m'havien dit era: "Per què no fas com el Banc de Sabadell, que dóna molts crèdits a les pimes?" Jo em vaig preguntar per la meva funció. I vaig concloure que era que la gent que dipositava diners a La Caixa els havia de poder recuperar sempre i tenir una bona remuneració pels seus diners. Podia seguir invertint en coses segures com la hipoteca -que no vol dir participar del pastís amb els promotors- o fer com el Sabadell. Però aleshores hauria hagut de canviar tots els treballadors; els seus tenien nas, coneixien molt bé què passava a l'empresa petita. I vam continuar amb les hipoteques.

La Caixa va fer una oferta per Banca Catalana. Al seu llibre, diu que l'error de Jordi Pujol va ser donar crèdits a empreses no solvents .

Ell ho feia perquè no volia que cap empresa catalana fes fallida. Els seus informes tècnics ja li deien que no i que no i que no. Però ell deia que s'havien de salvar. Perfecte, però va portar el banc a la tomba.

¿Banca Catalana es va adjudicar als bancs per no reforçar una caixa?

Sí, totalment. Però val a dir que ens va anar molt bé que no ens la donessin! Hauríem hagut de fer coses molt desagradables amb una entitat que teníem allà al davant. Ja veia les protestes a la porta de La Caixa. També tenia lògica. Tots els diners havien de sortir del fons de garantia dels bancs, no del de les caixes.

Va defensar el model de caixes fins al final. Però, primer problema, la politització, tot i que no era el seu cas. Cas Caja Madrid.

Havia tingut bons directors. Però els tres últims eren polítics. Terceiro, posat pel PSOE; Blesa, amic d'Aznar, i Rato, exvicepresident. Si no en saben, cal anar amb compte.

Segon. La patrimonialització de les caixes pels directius. Vostè pot ser un crac. Però i si la pifiava, qui el controlava, sense accionistes?

Ah, perdoni. Igual que als bancs. Mario Conde va entrar en un banc [Banesto] supervigilat, supercontrolat i el va arruïnar en cinc minuts. Quasi tot depèn de l'executiu màxim. Un consell d'administració pot fer molt poc. És molt difícil. Molta gent al consell diu: "És que no m'he assabentat de res". Doncs és veritat.

Però fixi's com feia i desfeia a La Caixa. Es va autoascendir a president, va desdoblar la direcció, es va obstinar amb el vot dels directors...

Sí, volia allargar el meu temps a La Caixa, no em volia jubilar. Però vaig actuar amb l'acord de tots. I vaig fer com el Botín al seu banc. O com el senyor d'Iberdrola. O com al BBVA. Allà hi ha accionistes, però com si no hi fossin. Quan una empresa o un banc és prou gran, manen els executius. A la General Motors. A Exxon. Qui mana a La Caixa? Els executius. I no fa fallida perquè quan els executius en detecten un de dolent, el treuen.

Fa un mea culpa a les memòries. Diu que va ser un error seguir manant quan va accedir a la presidència. No delegar en Fainé i Brufau.

Sí. Em vaig equivocar. No vaig delegar com a president. Ho he escrit molts anys després. Què vol fer-hi?

Aleshores no se'n va adonar?

Segurament, no. Però ara no serveix imaginar què hauria passat si m'hagués comportat d'una altra manera. És com dir: ¿i si m'hagués casat amb no sé qui? Ja està fet.

¿Es va sentir traït per la cúpula de La Caixa quan el van treure del poder?

Traït? Home, en parlo en el llibre. Fainé i Brufau podrien haver dissimulat una mica més. Em van estar dient que no hi havia dret. Però, en el fons, els treien una tapadora del damunt. I ja podien volar. És humà. Havien estat molts anys sota el meu comandament.

Diu que es va sentir sol. També per l'actitud de la premsa. ¿Creu que la premsa és lliure pel que fa a La Caixa?

En general crec que sí, amb les seves tendències. En el cas de La Caixa, hi ha gent que diu que La Vanguardia mai estarà contra l'entitat, Javier Godó n'és el vicepresident.

En l'autobiografia reprodueix un estudi grafològic seu que el descriu com a intel·ligent, dinàmic, tenaç... però també obstinat, autoritari i fins i tot brutal. S'hi reconeix?

Em van fer escriure una cosa a mà i no sabia que era per això. Només vaig saber per què era anys després. És difícil reconèixer-se en una cosa així. Et diuen una quantitat de coses que, des de dins, no veus.

L'hi pregunto perquè té fama de persona especialment freda.

No, no. Potser de cara enfora, però no amb la gent amb qui treballo.

Calla moltes coses a les memòries?

No. Però, com recullo al principi del llibre, de vegades la memòria de la gent gran coincideix amb els fets, però només en part i només de vegades. El tercer cop que has pensat, potser falsament, que una cosa va passar de determinada manera, ja et creus per sempre que va passar així.

¿Creu que el van jubilar perquè volia convertir La Caixa en banc?

No ho sé. No. Crec que em van jubilar perquè pensaven que portava massa temps a La Caixa. Van trobar un sistema recargolat per fer-ho.

Vostè va fer gran La Caixa durant 27 anys i va tenir una sortida inesperada i ràpida. Potser volia fixar la seva empremta. ¿Són unes memòries reivindicatives?

No sé ben bé per què he escrit el llibre, hi he estat treballant, de manera intermitent, gairebé cinc anys.

Abans de La Caixa, va canviar sovint de feina. I sempre deia que no en tenia ni idea, ni de telecos a Telefónica, ni de petroli a Campsa, ni de deute al Tresor... Va de modest?

És veritat. I sap per què? Em vaig anar adonant que quan un directiu arriba nou a un lloc, més que dir o fer, ha de preguntar i escoltar. Aprèn molt de pressa si pregunta i escolta molt. I arriba un dia en què pregunta i els altres potser ja no li saben contestar. O ja sap trobar qui li podrà contestar. Els coneixements es poden aprendre, però portar una empresa és saber portar persones i per què una cosa ha fallat.

He comptat que no va estar-se quiet més de tres anys a cap empresa...

Em cridaven per fer coses millors, era lògic que digués que sí. De fet, de Telefónica en vaig sortir forçat, el meu president i el ministre em van obligar a anar a dirigir el Tresor. Però després he d'admetre que aquells anys al ministeri em van donar un coneixement molt útil de cara al futur per entendre com funcionava l'administració per dins, i em van donar moltes relacions, i conèixer el Banc d'Espanya. I, d'ençà que vaig anar a La Caixa, només em van temptejar de fora un cop, per presidir el Banc Hispano, i vaig considerar que no era oportú.

Quina creu que va ser la clau per fer que La Caixa fos capdavantera?

Em vaig avançar a la resta del sector, però no tant, perquè va anar reaccionant. Però crec que la clau és preguntar-te sempre per què. Per què no es pot fer d'una altra manera. De vegades en coses petites i de vegades en coses grans. Els informàtics i la gent de préstecs van mecanitzar tots els préstecs al personal. Sortien fets, a punt per firmar. Per què no fer-ho amb els préstecs hipotecaris? Així sabríem que no hi hauria cap error.

S'hauria pogut evitar la crisi?

Era una espiral que amb més o menys risc totes les entitats van seguir. Les cases valien cinc, i després set, i després dotze. Els promotors guanyaven molts diners. I la gent de les caixes donaven un préstec, guanyaven el 5% o el 7%, mentre que el promotor, amb aquell préstec, guanyava el 100%. Els promotors sempre ens oferien entrar de socis a les promocions, i dèiem sempre que no, que només donàvem el crèdit. Però la temptació era molt gran: si el promotor feia una casa i la venia pel doble que costava, la temptació era dir: potser sí. I era perillós, perquè et posaves en mans del promotor. No sabies si la hipoteca es feia bé o malament. I si el promotor anava malament, pensava que l'ajudaries.

Quan va agafar La Caixa hi havia 110 bancs a Espanya. I ara en queden 14. Què passa amb la competència?

És bo que siguin sans, pocs o molts. És bo que el senyor que hi deixa els diners sàpiga que els pot recuperar. Que no tingui problemes. Avui hi ha dues caixes, la de Pollença, amb només quatre oficines. I continua sent caixa. I la d'Ontinyent. Segueix al seu lloc. I hi ha les basques, i Unicaja, de Màlaga. Potser fan un banc, però van bé.

Estratègicament, La Caixa se centra en el negoci financer i es replega del grup industrial. Ho veu bé?

Si necessita els diners, fa molt bé. La Caixa és una caixa perquè la gent hi confia i hi porta els diners perquè hi estiguin segurs. La inversió en empreses correspon a una filosofia antiga, perquè hi havia molta inflació, i si comprava accions de Telefónica no es devaluaven perquè eren una milionèsima part d'un bé físic. En canvi, els crèdits es devaluaven constantment. Volíem tenir una part nostra contra la inflació. Avui això no té sentit amb l'euro, i penalitza tenir participacions.

Va multiplicar l'obra social per 25. ¿Creu que la va orientar en la direcció més adient?

Es va multiplicar molt, sí, també perquè al principi era molt petita. La proporció d'un terç del benefici pot ser poc, però quan guanyes molt un terç és molt. I pel que fa a l'orientació, no havies de tenir gust, sinó pensar com utilitzar els diners en funció del que produïen. Feies una exposició i sortia en mil diaris. Feies una acció per l'Alzheimer o una donació a una ONG i no apareixia gairebé res. Una de les directrius de La Caixa era no fer obra social per publicitat. Però això ha canviat perquè el mercat s'ha tornat difícil. Els altres s'anunciaven. Era una bestiesa amagar el que fèiem.

stats