El dogma econòmic europeu té peus de fang
El cas dels Excels no qüestiona necessàriament les polítiques d'austeritat, sinó les regles que les guien
BarcelonaKen Rogoff és un prestigiós economista nord-americà, famós principalment per dos motius. El primer és que va ser l'economista en cap del Fons Monetari Internacional entre el 2001 i el 2004. El segon és que ell va redactar, juntament amb l'economista d'origen cubà Carmen Reinhart, un estudi que molt sovint ha servit per justificar acadèmicament les polítiques pro austeritat que s'han aplicat a Europa. Per resumir-ho ràpidament, Rogoff argumenta al seu informe que l'economia d'un país es veu perjudicada -i per tant, creix menys- quan el deute públic supera el 90% del seu PIB, justament el nivell que Espanya està a punt de superar. Però aquesta setmana un modest estudiant d'econòmiques ha desmuntat aquesta teoria i n'ha deixat en evidència els errors.
Des de fa mesos existeix una batalla entre experts sobre els efectes de les retallades en l'economia. L'FMI tradicionalment ha estat abanderat de l'austeritat, però els seus actuals dirigents creuen que cal ser menys dogmàtics. Christine Lagarde, directora gerent del Fons, ha defensat aquesta mateixa setmana que Europa hauria d'afluixar la pressió a Espanya perquè segueixi retallant. Però el debat el va iniciar Olivier Blanchard, l'economista en cap de l'FMI, quan a l'octubre va alertar que l'austeritat és més perjudicial per al creixement del que havia cregut inicialment i ho argumentava amb un càlcul matemàtic.
Aquesta nota de Blanchard va obrir una batalla amb la Comissió Europea, que, després de creuar-se públicament diversos retrets amb l'FMI, va recórrer a l'informe de Rogoff per defensar les seves tesis: "És àmpliament reconegut, partint de seriosos estudis, que quan el nivell de deute públic supera el 90% [del PIB] això tendeix a tenir un impacte negatiu sobre el dinamisme econòmic, cosa que es tradueix en un dèbil creixement econòmic durant molts anys", va escriure Olli Rehn, vicepresident econòmic de la Comissió Europea, en una carta que va enviar a tots els ministres de Finances europeus, a més de Christine Lagarde, i Mario Draghi, president del BCE. Aquesta carta es va enviar el 13 de febrer. Però és que, a més, l'estudi de Rogoff ha estat citat reiteradament en gairebé tots els informes macroeconòmics que la Comissió Europea ha presentat cada sis mesos des del 2010.
La irrupció de Thomas Herndon
Aquesta setmana un jove estudiant de 28 anys, Thomas Herndon, ha publicat un altre estudi en el qual es desmunten aspectes claus de l'informe de Rogoff i Reinhart. El més sorprenent, però, és que el principal error d'aquestes dues autoritats acadèmiques és que van escriure malament les fórmules a l'Excel, el programa informàtic que van utilitzar per als càlculs. Als professors que van tutelar l'estudi de Herndon els va costar de creure que la descoberta fos real. "Vaig pensar: d'acord, és un estudiant, ha d'estar equivocat. Ells són economistes eminents i ell és un estudiant", va explicar a l'agència Reuters Robert Pollin, un dels professors, que va estar qüestionant els resultats repetidament fins que va veure que Herndon tenia raó. Finalment, Rogoff i Reinhart han admès els seus errors, tot i que neguen que això afecti substancialment els resultats obtinguts.
La qüestió, ara, és si aquesta troballa pot afectar en alguna cosa el debat entre partidaris i detractors de l'austeritat. Al cap i a la fi, el problema financer més urgent que té Espanya no és només el seu nivell de deute, sinó els elevats interessos que es paguen per aquest deute. És aquest segon factor el que dificulta la sostenibilitat financera més que no pas el nivell de deute per ell mateix. Al cap i a la fi, l'economia alemanya té un deute molt semblant a l'espanyola (81% del PIB) i ningú es qüestiona la sostenibilitat de les finances germàniques. Això sí: més enllà del límit del 90%, el creixement del deute espanyol (que s'ha disparat des del 36% d'abans de la crisi al 87% al febrer) probablement tampoc contribueixen a generar confiança.
El cas de l'estudi de Rogoff, però, plantejarà dubtes sobre la credibilitat de les polítiques europees, que els crítics han acusat de dogmàtiques i basades en criteris no sempre ben fonamentats. Encara mai s'ha acabat de saber per què la UE estableix que el dèficit ha de ser inferior al 3%. Alguns asseguren que així es va decidir només perquè era una xifra rodona i fàcil de recordar. Però aquesta és una altra història.
