Guillermo Eizaguirre i Benito Díaz es van reunir a l'hotel de la selecció espanyola de Rio de Janeiro per prendre una decisió complicada. Espanya, amb una generació daurada, havia arribat al Mundial del 1950 amb un equip que feia patxoca, però havia patit massa en el seu debut contra una desconeguda selecció dels Estats Units. El porter, Ignacio Eizaguirre, que no era familiar del seleccionador, havia fallat en el gol ianqui, i fins al minut 82 els espanyols van anar perdent. Per jugar contra Xile a Maracanã el segon partit, Eizaguirre i Díaz van decidir deixar a la banqueta el veterà porter basc, però el porter suplent, Acuña, estava baix de forma. "Li agradava molt la cervesa, i mira que era bon porter. Estava molt gras", recordava fent broma Antoni Ramallets, l'home escollit per Eizaguirre i Díaz per jugar aquell dia a Rio de Janeiro.
Ramallets havia jugat tot just 19 partits amb el primer equip del Barça quan el van convocar per jugar el Mundial. Però la seva actuació a Maracanã va ser tan bona que es va guanyar el sobrenom el gat de Maracanã . El porter català va ser escollit el millor porter del Mundial, en què Espanya va acabar en la quarta posició, i va esdevenir un dels noms més famosos en aquella Espanya grisa d'estraperlo i serials de ràdio. Malgrat fallar en aquell xut de l'etern Obdulio Valera en el partit contra els uruguaians, futurs campions del món, a Ramallets el Mundial del Brasil li van canviar la vida.
I tot gràcies a una sèrie de casualitats. Fill de la Vila de Gràcia, on al col·legi ja jugava a futbol però era massa grassonet per destacar, l'Antònio va fer camí a l'Europa, el Valladolid i el Mallorca abans de fitxar pel Barça, on una lesió a l'ull del porter Velasco contra el Celta el 1949 li va obrir el camí de la titularitat, que conservaria fins al 1962. Antoni Ramallets és un dels noms claus en la història del club. Va viure els últims dies de glòria a Les Corts i els primers crits d'emoció al Camp Nou. Els seus braços van alçar cinc copes a inicis dels anys 50 però no van poder agafar aquella pilota que queia del cel de Berna a la final de la Copa d'Europa del 1962, aquella final dels pals que va avançar la seva retirada. Ramallets mereix ser recordat amb la mateixa emoció que Kubala o Cruyff. Fill d'un club on el futbol gairebé és art, Ramallets ha estat en part víctima de la incapacitat d'aquest país de recordar com Déu mana els seus herois en blanc i negre. Si hagués nascut a Doncaster i hagués fet fortuna al Liverpool, Ramallets tindria estàtues i aplegaria milers de persones al seu funeral. Aquí és diferent. Tant hi fa que Víctor Valdés, l'únic porter que s'ha posat a la seva altura, sempre l'hagi reivindicat.
De poc han servit els emocionats relats dels nostres avis als bars, tot fent un dòmino, per recordar la seva màgia, la seva elegància en el vestir, el to xulesc sota els pals i el cor gran al vestuari. El dia que el plorem toca presentar-lo en societat de nou. Presentar l'Antoni Ramallets. Gracienc, barceloní i català universal. Porter de futbol. Molt bon porter de futbol, i també un home presumit que jugava ben pentinat, amb els pantalons planxats i la mirada segura. Sis cops campió de Lliga, cinc copes de campió de Copa i millor porter d'un Mundial de futbol.
Nom etern, Ramallets forma part de l'Olimp de glòries futbolístiques del Barça. Pocs dies després de la mort d'un altre noi d'origen humil que va triomfar al Mundial del 1950, el valencià Antoni Puchades, el nostre futbol plora l'home que durant molts anys va ser "l'amo del camp", com el presentaven en aquell film protagonitzat per Kubala anomenat Los ases buscan la paz . Altres temps. Altres herois.
