Estiueig a Barcelona dels senyors casats (1932)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDel reportatge de Josep Maria Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) publicat tal dia com aquest dijous a Mirador (11-VIII-1932). Periodista que reeixia en molts gèneres i registres, Planes renovava també la tradició del costumisme intencionat com el de Robert Robert, un clàssic del segle XIX. Aquests dies fa 86 anys que pistolers anarquistes assassinaven Planes a l’Arrabassada.

Existeix una llegenda, admesa a totes les cases, que vol que l’estiu sigui una temporada especialment apta per a la felicitat conjugal. El benestar del matrimoni és una matèria sensible i primmirada, amb paradoxes com aquesta: els 60, 100 o 150 quilòmetres que a l’estiu posen una etapa de reflexió i d’amor a distància entre marit i muller, són un element important en la satisfacció que pot proporcionar la vida dels casats. La llegenda vol que els marits quan es troben sols a Barcelona, deslligats del protocol familiar, siguin feliços. La llegenda vol més: arriba a pretendre que aquestes vacances que proporcionen als senyors una il·lusió de retorn a la solteria, siguin com una cura de repòs favorable a la bona marxa general de les parelles unides com Déu abans manava, i ara, després de la República, aconsella. La gravetat de l’afer està en el fet que la llegenda té certa raó. –Tanta nosa els fem? –preguntarà, acalorada, alguna senyora –.I què diantre fan que disfrutin tant quan nosaltres som fora?–deixarà caure l’amiga–. Què fan els marits que a l’estiu resten a Barcelona? Ho intentarem explicar amb la il·lusió d’enterbolir lleument algun sobretaula dominical. [...] Quan el cap de casa té instal·lada la família a fora, dona un cop d’ull al pis barceloní, dens de buidor. És trista una casa abandonada –pensa–. Però la cara no lliga amb la melangia del pensament. Baixa l’escala. Salutació maliciosa de la portera. –Solter, eh? Sí. Solter. Al carrer, cau un sol despietat. Passen unes noies precioses. Després, el despatx, la mica d’ocupació. Més tard, la tertúlia del club, o a la terrassa de cafè. Tres casats més. Tots lliures. Riem? Riem. Riem poc, no obstant. No està bé. Ben mirat, tenir la senyora lluny no ofereix altre avantatge que aquest de saber que la senyora és lluny. Poca cosa més. –On sopem? A qualsevol lloc, menys a casa. Els menús que pot oferir aquella criada que els estiuejants s’han deixat abandonada com un paraigua, o bé la taula hospitalària d’uns parents desgraciats, no compensen la perspectiva aventurera d’un sopar al restaurant. On? Al Colon? A la Font del Lleó? Al Sant Sebastià? A l’Hostal del Sol? Si és qüestió de fer economies, anirem a un d’aquells restaurants on diuen que es menja bé i per pocs diners. Havent sopat, els cigars dels senyors casats surten al carrer amb un aire agressiu. Tras, tras, tras, cap a la Rambla. Conversa desdibuixada per la xafogor: sembla que l’Estatut no marxa bé, que la política és una llauna, que serà qüestió d’anar a alguna banda... Qui diu a alguna banda vol dir un cabaret. Ara rai, que les senyores casades ja hi van dos cops cada hivern, als cabarets! Per això quan el marit arribarà dissabte de Barcelona i explicarà que hi va anar (“Els amics s’hi van empenyar. Jo volia anar a dormir”), la fidel esposa s’ho creurà i dirà, reprenent el jersei a mig fer: –No sé com hi ha qui disfruta en aquests llocs. Creu-me que els planyo. El marit també els plany. Ell també s’hi va avorrir, al cabaret. [...]

Del reportatge de Josep Maria Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) publicat tal dia com ahir a Mirador (11-VIII-1932). Periodista que reeixia en molts gèneres i registres, Planes renovava també la tradició del costumisme intencionat com el de Robert Robert, un clàssic del segle XIX. Aquests dies fa 86 anys que pistolers anarquistes assassinaven Planes a l’Arrabassada.