ABANS D’ARA

Excursió a l’Alt Pallars

De Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) a La Veu del Montserrat (VII-1884). Relats i paisatges dels Pirineus de Lleida no han canviat gaire en cent trenta anys. Il·lustració de Jaume Pahissa (1896).

Excursió a l’Alt Pallars
Jacint Verdaguer 1884
10/05/2015
2 min

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsCastellbó és l’únic poble important que es troba anant des de la Seu d’Urgell a Sant Joan de l’Erm. És important per sa posició alterosa i estranya, damunt d’altes roques, per sa fesomia d’edat mitjana i, sobretot, per sa història, lligada llarg temps amb els comtes de Foix. Ells comanaren als vescomtes de Castellbó l’heretgia albigesa, que, com taca d’oli, s’estenia a sa influència en eixes valls tranquil·les i plenes de fe alguna hora, com després ho tornaren a ser, gràcies a Déu. Tres frares dominics que hi anaven a predicar foren rebuts pels heretges a cops de pedres. [...] A l’entrada del poble hi ha una creu gòtica de pedra trepada, bellíssima, que surt a rebre el viatger, com dient-li que ja no hi ha heretges ni guerrers foixos ni de cap mena a Castellbó, on sols hi ha avui bons cristians i pobres treballadors de la terra. Lo castell que s’aixecava enmig de la població i dominava la vall ha desaparegut gairebé per complet, deixant dominar en ella l’església, que no és del tot indigne d’aquell temps. És de gran preu l’altar gòtic de Santa Caterina i no despreciable lo del Roser. A la sagristia hi ha una caixeta folrada de llautó que té en tots costats gravada la imatge d’una dama apuntant una sageta a un cavaller. [...] Rubió és una amplíssima muntanya, que deu lo nom a un poble insignificant que seu en sa falda a la banda de llevant. Té altres i altres pobles, i negres i interminables pinedes en sos vessants. És tan alta que fou escollida entre totes per la triangulació del país, com ho diu la torre que hi resta; mes acaba d’una manera prosaica: no té la punta de la muntanya de Salòria, la corona de roques del tossal de Turbó, les osques de Cabrera, ni el bec d`ocell d’un dels cims de la serra de Begas, que no li sé el nom. És, per dir-ho en una paraula, un gegant sense cap. Des d’allí es veuen les principals muntanyes de Catalunya: la l’interminable Monsec, a migdia i ponent, darrere la serra de Boumort; les serres de Boí, la Maleïda, Mont Valièr, Pica d’Estats, cap al nord; i, a llevant, les serres de Cadí i de Meranges. [...]

stats