Internacional 08/08/2014

Mapa interactiu: així ha estat l'avanç dels jihadistes a l'Iraq

Els insurgents han seguit el curs del Tigris i l'Eufrates cap a Bagdad en una ofensiva llampec

Cristina Mas
4 min

BarcelonaL'ofensiva per crear un "estat islàmic" entre Síria i l'Iraq: clica aquí si veus el contingut des d'un dispositiu mòbil

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

"Hem esborrat la frontera entre Síria i l'Iraq i farem el mateix amb la de Jordània i el Líban, i no pararem fins a arribar a Jerusalem", proclama Abu Safiya, amb gorra i una atapeïda barba, mentre es passeja per un pas fronterer, on les úniques restes dels soldats iraquians són els escuts que es van arrencar dels seus uniformes per no ser identificats pels jihadistes. Així comença el vídeo difós el mes passat en què l'Estat Islàmic de l'Iraq i Síria (ISIL, ara rebatejat Estat Islàmic, sense més concreció) proclamava un califat després de la seva ofensiva llampec sobre l'Iraq. La declaració té una profunda càrrega històrica: es titula El final de Sykes-Picot, en referència a l'acord del 1916 entre la Gran Bretanya i França per repartir-se el Pròxim Orient després de la Primera Guerra Mundial, l'origen de les fronteres traçades amb escaire i cartabó que marquen la regió.

El vídeo de la milícia islamista -una escissió d'Al-Qaida considerada massa radical per l'organització mare- és propaganda de guerra: proclama el seu líder, Abu Bakr al-Bagdadi, califa d'un nou estat per a tots els musulmans i adverteix els que no el segueixin que tindran tancades les portes del paradís. El seu objectiu és el reclutament: els 10.000 o 12.000 homes que els atribueixen són insuficients per mantenir les guerres de Síria i l'Iraq.

Però a banda dels exercicis de màrqueting jihadista -més elaborats que les proclames de Bin Laden des de les muntanyes de la frontera entre l'Afganistan i el Pakistan-, l'Estat Islàmic evidencia la crisi del règim postocupació de l'Iraq.

L'ofensiva que protagonitzen des del 10 de juny i que els ha portat fins a les portes de Bagdad ha seguit -com sempre en la història d'aquest racó de món des del sorgiment de les primeres civilitzacions a Mesopotàmia- les dues línies de vida de l'Iraq, els rius Tigris i Eufrates. Però l'Estat Islàmic no n'és l'únic protagonista. El seu avanç fulgurant no s'explica sense l'esfondrament de l'exèrcit iraquià (en el qual Washington havia invertit milions de dòlars). Les aliances també han sigut fonamentals: els antics membres del partit Baas de Saddam Hussein i les tribus sunnites han donat cobertura i suport als milicians de l'Estat Islàmic contra el govern del primer ministre Nuri al-Maliki, que des del 2006 els margina i reprimeix.

L'Estat Islàmic es va fer fort a la guerra de Síria, on els jihadistes es van infiltrar aparentment per lluitar contra el règim de Baixar al-Assad, però demostrant aviat que els seus mètodes i objectius no tenien res a veure amb els dels revolucionaris. Ara la guerra entre els rebels i l'Estat Islàmic està oberta. Els opositors a Al-Assad (inclosos els islamistes del Front al-Nusra) els consideren un subproducte del règim d'Al-Assad, que en esclatar la revolució va obrir les presons que durant una dècada s'havien omplert d'islamistes mentre Al-Assad era un fidel aliat d'Occident en la lluita contra Al-Qaida. A més, el règim sirià no s'ha enfrontat mai a l'Estat Islàmic, que ha acumulat prou forces per travessar la frontera i avançar en el seu projecte d'un califat mesopotàmic.

Ara la pregunta és si l'Estat Islàmic podrà conservar les seves posicions a l'Iraq i a Síria. S'han apoderat de territoris, dipòsits d'armament, tancs, les reserves dels bancs que han saquejat i diversos camps de petroli. El govern de l'Iraq, lluny de corregir les seves polítiques sectàries, ha demanat i obtingut el suport militar dels Estats Units i sobretot del seu aliat, l'Iran, per sufocar la insurgència. Obama s'ha vist arrossegat a reobrir una guerra que havia donat per guanyada. I ho fa en suport a un govern sectari emparat en un vell enemic: Teheran.

Arbela, l'objectiu estratègic dels EUA

Els atacs aeris dels Estats Units es concentren als voltants d'Arbela, la capital de la regió autònoma kurda de l'Iraq, amb l'objectiu de protegir el personal civil i militar nord-americà i alhora ajudar les minories ètniques perseguides pels combatents de l'Estat Islàmic. Per què Arbela és tan important? Perquè durant més d'una dècada ha sigut la base per a les empreses i organitzacions internacionals a l'Iraq. Envoltada de muntanyes i controls, ha funcionat com l'alternativa segura a Bagdad, on els estrangers poden gaudir de coses impensables en altres zones del país, des d'hotels de luxe fins a bars, sense haver d'assumir costoses mesures de seguretat. Recentment, la troballa d'importants reserves de petroli, només parcialment explotades, ha generat també l'interès de les empreses energètiques. Des de l'inici de l'ofensiva de l'Estat Islàmic aquest estiu, la Casa Blanca ha reforçat el seu contingent diplomàtic i militar a la capital del Kurdistan iraquià.

Amb l'avanç dels jihadistes, la ciutat ha rebut onades de refugiats de les minories religioses -sobretot cristians i yazidites- perseguits per l'Estat Islàmic. L'ONU ha alertat que 40.000 persones podrien estar en perill imminent de mort, amagades a les muntanyes sense aigua ni aliments. La població ha rebut amb alegria els atacs nord-americans.

stats