Les protestes històriques del Brasil, caigudes en l’oblit

BarcelonaMesos abans que l’àrbitre xiulés l’inici del Mundial de futbol, els carrers del Brasil ja bullien amb milers de ciutadans per denunciar els alts preus del transport públic. Les protestes es van generalitzar en aquest país fins a convertir-se en les més grans en tres dècades. La coincidència del campionat de futbol va servir per “evidenciar que els interessos del govern i la societat eren diferents”, diu Marco Antonio Carvalho, professor del departament d’administració pública de la Fundació Getulio Vargas de São Paulo. Demà hi ha eleccions presidencial, però el ressò de les mobilitzacions s’ha oblidat.

Des que el 2003 Luiz Inácio Lula da Silva va arribar al poder com una onada d’aire fresc i renovador, el Brasil ha creat 10 milions de llocs de treball i ha tret de la misèria 40 milions de persones d’una població de 200 milions, però en manté una cinquena part sota el llindar de la pobresa.

Popular i heterogeni

Hi ha una classe mitjana incipient que pot enviar els fills a l’escola i la universitat però veu com el govern del Partit dels Treballadors (PT) “no escolta les demandes de millorar la salut i l’educació, i no comparteix prioritats” amb la societat. Sonia Fleury, professora a l’Escola Brasilera de l’Administració Pública, sosté que aquelles protestes van arrencar pel malestar d’una classe mitjana-alta i no pels que acaben de sortir de la pobresa, tot i que la repressió policial ho va convertir en un fenomen “pluriclassista i intergeneracional”.

Carvalho i Fleury han estat a Barcelona convidats per l’Obra Social La Caixa, la UAB i l’espai Palau Macaya, i coincideixen que cap dels candidats ha sabut canalitzar el descontentament. L’ecosocialista Marina Silva ho va intentar però, com apunta el professor, ara defensa postures “neoliberals, el pagament indiscutible del deute”. De fet, tots dos assenyalen que el malestar continua per les “promeses incomplertes, els serveis públics sense millorar”, fins al punt que “la tensió pot explotar en qualsevol moment”. El moviment tampoc va saber crear una “plataforma comuna o una nova organització”, i encara menys aconseguir un lideratge fort, així que la relació entre societat i dirigents continua sent un diàleg de sords, a judici de Carvalho. “Els partits van ser molt insensibles a acceptar noves dinàmiques, i es manté la distància amb una població poc motivada a participar políticament”, afegeix Fleury.

D’aquí menys de dos anys, el país té una altra cita internacional que el situarà a totes les agendes i li possibilitarà captar inversions i potenciar el mercat laboral. Però alhora posarà a prova la seva estabilitat social, tocada per les enormes desigualtats. “Els Jocs Olímpics obligaran a desplaçar milers de persones per fer grans infraestructures”, augura Carvalho com un factor desencadenant i alhora catalitzador d’un descontentament i un desencís que no desapareix.

¿Però un país que malgrat el context internacional creix, que manté a ratlla l’atur i que va eliminant la pobresa no té motius per a l’esperança? “És cert però és a base d’una mala qualitat d’ocupació: un 43% és informal”, afirma Fabricio Carrijo, investigador associat brasiler del Cidob de Barcelona. “La gent demana avançar més en la disminució de les desigualtats i en la redistribució de la riquesa”, assenyala.

Els tres experts són taxatius sobre com s’ha de virar cap a un model econòmic i social que encaixi totes les variables: el nou govern ha de deixar de dependre dels “recursos naturals” perquè, com il·lustra Fleury, “s’extreu el ferro del Brasil per comprar la via a la Xina”. La sostenibilitat ecològica, econòmica i social està en joc, afirmen.