La inestabilitat política amenaça el Líban

BeirutMolts esperaven el miracle d’última hora, però no va arribar. El Líban, una altra vegada, torna a estar sense president des del 25 de maig. El sisè intent del Parlament libanès per desbloquejar la situació, dilluns passat, va acabar en un nou fracàs. Es repeteix la mateixa situació que va portar el ja exmandatari libanès Michel Suleiman a ser triat per força després d’un any de buit presidencial, el 2008, tot i que l’analista Bassam Lahoud va més enllà i afegeix: “Des del 1976 no s’ha triat un president al Líban en circumstàncies normals”.

Així de turbulenta és la història política del país dels cedres. Sense un substitut per a Suleiman, el govern pren de facto els poders presidencials fins que el bloc 8 de Març, encapçalat per Hezbol·lah, i el bloc 14 de Març, liderat pel primer ministre sunnita, Saad Hariri, decideixin posar-se d’acord.

Interferències regionals

Segons molts analistes, són les forces regionals, concretament les monarquies sunnites de l’Aràbia Saudita i Qatar, i la República Islàmica de l’Iran (de majoria xiïta), les que tindran l’última paraula en la designació del nou cap de l’estat libanès. El 2008 ja es va forçar l’elecció de Suleiman, gràcies a un acord subscrit a Qatar. “El president libanès sempre és acordat entre els poders regionals amb gran influència entre les faccions libaneses”, assegura Lahoud. “Per descomptat que el Parlament libanès no pot actuar pel seu compte sense les paraules màgiques de l’Aràbia Saudita, que és un dels actors de la crisi libanesa. Un altre jugador és l’Iran, que dóna suport a Hezbol·lah, sense oblidar els Estats Units, que també pressionen per la seva banda l’Aràbia Saudita i l’Iran en les converses nuclears”, detalla aquest expert de la Universitat Americana libanesa.

El Líban, al cap i a la fi, s’ha vist tremendament afectat pel conflicte a la veïna Síria, del qual acull més d’un milió i mig de refugiats.

La incapacitat per triar un nou president agreuja la situació de seguretat al país, amenaçat per les rivalitats entre sunnites i xiïtes, que han desembocat en una lluita sectària en diferents parts al nord i sud del Líban.

A més, la implicació de Hezbol·lah a favor de Baixar al-Assad en la guerra siriana ha generat un augment d’atacs terroristes en sòl libanès contra objectius xiïtes. El líder de Hezbol·lah, Hassan Nasrallah, ha boicotejat les votacions del Parlament per elegir president, i ha advertit que vol un cap d’estat que “no conspiri en contra de la resistència [de Hezbol·lah] amb punyalades per l’esquena”. Per Lahoud, la prioritat ha de ser la unitat nacional: “Per forçar-nos a no interferir en assumptes dels veïns, encara que siguin ben propers”.

Un altre paper clau el juga Rússia, que sens dubte té alguna cosa a dir al Líban. “La posició de Moscou té molt a veure amb els seus interessos en el gas de la Mediterrània libanesa, que es disputen els Estats Units, l’Iran, Rússia i, per descomptat, França, que també intenta ser un actor important en la crisi política libanesa”, assenyala Bassam Lahoud.

L’absència de president també ha obert temors per les conseqüències que això pugui tenir per a la comunitat cristiana del Líban, que se sent amenaçada. La Constitució libanesa estipula que els tres càrrecs més importants del país han d’estar repartits entre les tres grans sectes. És així com el càrrec de primer ministre li correspon a un sunnita, el de portaveu del Parlament a un xiïta i el de president a un cristià.

No obstant, el paper del president ja havia perdut poder amb l’acord que va donar per acabada la guerra civil el 1990. “N’hi ha que temen que un buit en la presidència durant molt de temps acabi afectant el sistema confessional libanès i disminueixi la ja minvada influència de les cristians”, alerta l’analista.