Estat de la llengua catalana a Menorca (2015)

De l’article assagístic de Joan F. López Casasnovas (Ciutadella, 1952-2022) a Diversia (VI-2015). Membre de l’Institut Menorquí d’Estudis i de l’Institut d’Estudis Catalans, el filòleg Joan F. López Casasnovas va morir el passat 19 de juliol. Era professor i investigador en el camp de la llengua i literatura catalanes, escriptor, i un activista cultural amb incidència política.

[...]

La sociolingüística catalana va detectar, d’ençà dels primers estudis, la fidelitat lingüística dels menorquins, que en el conjunt de les illes Balears oferien uns índexs d’ús del català força alt, equivalent a la part forana mallorquina, a la població formenterera i, en el conjunt dels parlants del català, similar als de les zones del català peninsular amb més salut lingüística. El 1997 Àngel Mifsud [sociolingüista] estudiava les xifres sobre coneixement del català basades en el cens de 1996 després de comparar les de Menorca amb les d’altres comarques del domini lingüístic. Convé no perdre de vista les dades de 1996: un 95’2% a Menorca declarava entendre el català i deia saber-lo parlar un 83’6%, que són xifres molt altes, mentre que només un 36’2% deia saber escriure’l. Pensem que són dades que encara no recullen la forta entrada d’immigrants, que les competències en matèria d’ensenyament no arribaren fins a l’inici del nou segle i que de 1975 ençà hi va tot un procés lent d’introducció del català a l’escola; des del voluntarisme gairebé heroic d’uns mestres i passant pels penosos “decrets de bilingüisme” dels anys següents. [...] Amb l’esporàdica i contínuament renovada població turística, les persones vingudes de la resta de l’Estat i les arribades de la resta del món són una part important de la població que habita la nostra illa. [...] A més, una part considerable de la població nascuda a Menorca és filla d’immigrants de la resta de l’Estat o de l’estranger. […] La conclusió és senzilla però rellevant: la població menorquina creix, però no per un creixement natural (que és pràcticament nul), sinó gràcies a la immigració i especialment a la immigració estrangera extracomunitària, que cada vegada té més pes en el conjunt de la població menorquina. [...] Si tots els estrangers constituïssin un nou poble, aquest seria el tercer més gran de Menorca després de Maó i Ciutadella. [...] A Menorca, certament, no ho hem perdut tot, tenim encara un potencial cultural, natural i, per tant, econòmic gens menyspreable. Emperò, el català continua sent, i cada vegada més, una llengua subordinada i, per tant, prescindible. Per als ciutadans europeus residents a l’illa, igual que per als magrebins, romanesos, senegalesos... i òbviament per als llatinoamericans, el castellà és la llengua útil i per relacionar-se amb la població menorquina ho fan rallant... en castellà. [...] Entre les persones més sensibles als fets culturals creix la consciència de l’empobriment del nostre parlar. Dolor de llengua. Avui en dia, no ens convé confiar gaire en la resiliència menorquina, segles enrere demostrada; més tost ens cal creure en la necessitat de l’esforç i la constància, identificant els enemics externs i interns (!) de la nostra llengua. Però no es tracta tan sols d’una fe, perquè fa segles que se sap: la fe sense obres és eixorca.