Sense malentesos (1990)

La proposta de Raimon Obiols al “món cristià de Catalunya” és positiva perquè aplegaria esforços en l’acció regeneradora d’aquesta societat “hedonista, insolidària, individualista i cega als problemes dels humils”. El món cristià, però, no és un tot homogeni i la part més poderosa no serà receptiva a l’oferta del secretari general del PSC. Els altres, els cristians que ho tenen clar des del Concili Vaticà II, fa temps que assumiren el risc d’anar plegats amb els marxismes –el marxisme és plural– per defensar valors i drets de la persona humana que els sistemes capitalistes –el capitalisme també és plural– han ignorat, violat o pervertit. Segurament, l’Alfons Comín, recordat aquests dies en ocasió del desè aniversari de la seva mort, saludaria la iniciativa de Raimon Obiols, però ell i molts cristians de Catalunya no esperaren que, des del camp del socialisme, s’avancés una proposta semblant. Des de la seva fe cristiana viscuda com a compromís amb els més pobres i humiliats, descobriren “els valors emancipadors i alliberadors del marxisme, en absolut aliens a la seva arrel cristiana”, com ha dit J.A. González Casanova. El diàleg que s’establí esdevingué combat comú, car “és la pràctica política la que uneix els emancipadors”. No és fàcil començar una cooperació des de la diferència, però el que importa “no és el punt de sortida sinó el d’arribada”. En tot projecte comú cal saber on es vol arribar. Sobre aquest detall no hi poden haver malentesos. En la breu i substanciosa intervenció de Raimon Pelegero al darrer acte del cicle Comín, va evocar la seva relació amb l’homenatjat, relació diferent a la que existí entre Comín i els altres participants, companys d’activisme cristià o de militància comunista. Entre el jove cantant i poeta de Xàtiva i el jove enginyer, sociòleg, escriptor i polític Alfons Comín, hi hagueren afinitats essencials però no pactes estratègics. Entre ells s’establí “una estima mútua”, de les que no requereixen militància compartida, sinó respecte recíproc a l’obra de l’un i de l’altre i la consciència de trobar-se en un camí ple d’esculls, d’esperances i dubtes. “El dubte i l’esperança són compatibles” (J.A. González Casanova). L’estima que es tingueren, digué Raimon, “no fou un malentès”. No és una frase perquè es recolza en una història personal, i aquesta, com escrigué Comín, “és part de la història social”. En el possible i necessari apropament socialista-cristià a Catalunya no hi poden haver malentesos.