Manel Prat i la imatge dels Mossos d’Esquadra
La dimissió del director general de la Policia, Manel Prat, després d’un llarg període de resistència i un seguit d’actuacions polèmiques, és un símptoma evident que Catalunya, al marge dels governs de torn, no ha trobat encara l’equilibri entre la defensa democràtica de les forces de seguretat i la depuració de responsabilitats quan hi ha mala praxi o abusos. Entre la defensa aferrissada dels Mossos en els casos Quintana o Benítez i la seva criminalització, hi ha d’haver un terme mitjà que permeti salvaguardar la imatge del cos i, alhora, perseguir les conductes impròpies que soscaven drets fonamentals. Prat no ha sabut trobar aquest punt mitjà i ara en paga les conseqüències.
El gest de dimitir l’honora i és lloable, però arriba tard i després d’un període de desgast de la imatge dels Mossos que es podria haver evitat. La seva situació era insostenible des de feia molt de temps (amb pocs suports fora i dins de la conselleria, i fortament qüestionat per ERC, el soci de CiU al Parlament ) i s’arriscava, en el judici del cas Quintana, a una crisi total de credibilitat si s’insistia a defensar la versió segons la qual els Mossos no van tenir res a veure amb el fet que una ciutadana perdés un ull. Una versió, per cert, completament contradictòria amb la decisió de substituir les pilotes de goma per projectils viscoelàstics i altre material dissuasori.
El seu substitut, doncs, haurà d’afrontar un doble repte: cap endins, pacificar la relació entre els Mossos i els seus superiors polítics; i, cap enfora, recuperar la imatge d’un cos que ha viscut les dues últimes legislatures esquitxat per la polèmica. A més a més, en l’actual context polític segurament hi ha molta gent interessada a embrutar la imatge dels Mossos i a magnificar qualsevol relliscada. Justament per això, perquè aquests casos són molt minoritaris, és completament imprescindible ser implacable en la denúncia i ràpid en l’assumpció de responsabilitats. Enrocar-se en una defensa corporativa, sobretot quan hi ha indicis de conducta irregular, és una actitud suïcida que s’acaba girant en contra. La dimissió de Manel Prat n’és el millor exemple.
