Mary Santpere
De l’entrevista de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) a TVE (XI-1977). Mary Santpere (Barcelona, 1913-1992) és una actriu inclosa a l’exposició oberta fins al 28 de març al Palau Robert.
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsMary Santpere és enorme i maternal, abstèmia, xerraire, és una naturalesa desbocada dins les nits boges de la menestralia i de la petita burgesia. Ha trobat el punt dolç entre el geni i la ridiculesa i sap riure’s d’ella mateixa sense fer mal a ningú. Després ve la senyora Pigrau, l’altra cara de les nits boges, que s’enrecorda dels pobres per Nadal. La senyora Pigrau és, aleshores, una senyora de l’Eixample que diu coses verdes sense esqueixar-se, que no ensenya més enllà del turmell de la paraula. Darrere d’ella, l’ombra d’en Josep Santpere, artista que s’enamorà de Barcelona, com avui ho ha fet la seva filla. Sentimental, la veu rogallosa s’entendreix quan enfila records; però cal, sobretot, centrar-nos en els ulls de la Mary Santpere. És allí on ella no és capaç d’amagar res, ni amb la paròdia ni amb la comèdia. S’esvaneixen aleshores la digna senyora Pigrau i la cabaretera de bastaix i ens trobem amb una dona que ha tingut la sort de triar el seu destí. “Mary, la teva infantesa fou feliç?” “Molt feliç. Jo vaig ser, com aquell qui diu, la precursora de l’estriptis. En aquella època era costum, així que naixies, de posar-te damunt un coixí i et retrataven despulladeta, no sabies mai si eres home o dona, perquè sempre posaven la panxa cap per avall. Però, sí, vaig ser una nena molt feliç. El meu pare i la meva mare treballaven, guanyaven un bon sou; tinc cinc germans. Bé, quatre i jo, cinc. Érem molt ben avinguts, ens divertíem molt, col·legis, viatges, una infantesa d’aquelles que n’has de guardar un bon record”. [...] “Com vas viure la guerra?” “La guerra va ser un gran cop, acostumats com estàvem a fer una mica d’ hijos de papá. El meu pare es guanyava molt bé la vida, perquè, a més d’actor era un home bastant intel·ligent i feia de primer actor-director-empresari, és a dir, que tenia la facilitat de guanyar més quartos. En venir la guerra ens ho van col·lectivitzar tot; als meus germans se’ls van emportar al front, amb laquintadel biberó, i vam quedar les tres noies que som”. [...]