Un algorisme és una seqüència d'instruccions que determina de forma inequívoca les operacions que cal realitzar per portar a terme una activitat determinada, d'acord amb les regles que ha decidit el seu creador. Una recepta de cuina és un algorisme que indica com cal preparar cada plat, i quan ens vestim cada dia al matí seguim el nostre algorisme personal per decidir si els mitjons van abans o després dels pantalons. Però a la vida diària experimentem els efectes de molts altres algorismes, alguns en l'àmbit digital i d'altres en el físic. Aquí en teniu uns quants:
1. Els resultats de Google. Quan busqueu una paraula o una frase en un cercador web, el resultat que obteniu és una llista d'enllaços a pàgines web. L'ordre en què apareixen és fonamental, perquè pocs usuaris van més enllà de la segona pantalla. En el cas de Google, l'algorisme que determina aquest ordre es diu PageRank i es basa en diversos factors, com la quantitat de pàgines que enllacen a una altra –es considera un indicador de la seva pertinència– i la quantitat de clics que ha rebut anteriorment cada enllaç. Actualment també afecten l'historial de cerques anteriors de l'usuari i el lloc on es troba. L'altre gran cercador web, el Bing de Microsoft, té el seu propi algorisme.
2. Les recomanacions d'Amazon. Bona part de l'èxit de la botiga web d'Amazon és la venda creuada: mentre consultes el seu catàleg et va proposant productes complementaris o relacionats amb el que busques i, de forma més subtil, productes 'que també et poden interessar', que el seu algorisme tria a partir de les teves compres anteriors, de les d'altres clients que han comprat el mateix que tu, i fins i tot dels productes que has consultat sense arribar a comprar-los. El client pot acceptar o rebutjar aquestes recomanacions per tal de refinar les següents, però us he de dir que sovint acabo caient en les recomanacions i que al llarg dels anys recordo pocs casos en què l'algorisme d'Amazon no l'hagi encertat.
3. L'assignació d'ascensors. A les plantes dels hotels, els hospitals i els edificis d'oficines on hi ha diversos ascensors no hi ha un botó per a cadascun, sinó que el botó comú de cada planta activa un algorisme que ens acaba portant, amb més o menys encert, la cabina que farà el recorregut òptim, sigui per distància o per quantitat d'aturades, o fins i tot segons els ocupants i les seves plantes de destinació.
4. Els perfils de Twitter que heu de seguir. En donar-vos d'alta a la seva xarxa, Twitter us recomanarà començar a seguir uns quants usuaris segons la vostra ubicació, idioma i els interessos que heu indicat. Amb el temps, l'algorisme del servei us proposarà altres perfils per seguir, triats per afinitat i proximitat amb els que ja seguiu, us segueixen o que són seguits pels usuaris que seguiu.
5. Les webs de contactes. Serveis com Match.com, OKCupid i molts altres presumeixen del seu encert a l'hora d'emparellar usuaris segons les dades dels seus perfils respectius, fins al punt d'assegurar que les parelles que neixen en aquesta mena de webs són més estables que les que s'han conegut per via tradicional. Els algorismes inicials només buscaven coincidències d'interessos, però s'han anat sofisticant i ara també tenen en compte quina importància té cada dada per a cadascun dels membres potencials de la parella.
6. La música en MP3. Si la música en suport digital ha desplaçat l'analògica no és per la digitalització en si, sinó per la compressió, que permet que els fitxers ocupin menys als dispositius i per tant es puguin transferir més ràpidament. El procés de compressió consisteix a aplicar al contingut original un algorisme que elimina els silencis i les dades redundants abans de gravar el fitxer i aconsegueix reduir-ne la mida a la desena part, mantenint la possibilitat de reconstruir-lo –amb més o menys fidelitat– en el moment de l'audició. L'algorisme més popular, el dels MP3 d'àudio, va ser creat l'any 1987 a l'Institut Fraunhofer d'Alemanya. Processos semblants de compressió s'apliquen també al vídeo i a les fotografies (JPG).
7. L'espionatge de la NSA. Edward Snowden ens ha demostrat que els espies nord-americans, britànics, australians, canadencs i neozelandesos, amb la col·laboració de les empreses d'internet i telecos, ja han aconseguit punxar la gran majoria de les comunicacions del món. El seu autèntic repte és transformar aquestes dades en informació, i la tasca no correspon a operadors humans amb auriculars sinó a algorismes, que detecten els indicadors suposadament rellevants en cada cas, a partir de cerca de paraules clau, identificació de patrons i altres factors.
En la vida diària tenim contacte amb molts altres algorismes. La setmana que ve en repassarem uns quants més.
