D’acord amb el que hem anat sabent durant les últimes hores, les 11 detencions d’ahir a Terrassa (6 persones), Sabadell (1), Sant Quirze del Vallès (1), Barcelona (2) i Valls (1), el jihadisme no només habita entre nosaltres, cosa que ja coneixíem, sinó que –i aquesta és la notícia– tenia voluntat d’atemptar aquí a Catalunya.
Els 11 detinguts tenen entre 17 i 45 anys, cinc són marroquins, cinc són espanyols –alguns dels quals, nascuts i residents a Catalunya tota la vida– i un paraguaià. Avui, l’ARA publica un excel·lent treball, autèntic periodisme de matinada firmat al lloc de les detencions, de Sílvia Barroso, Joan Serra i Elisabet Escriche, en què s’explica com allò que en diríem gent normal i corrent va acabar convertint-se en presumptes terroristes. Són històries mil vegades repetides de persones amb fracassos personals, dificultat per viure en societat, o addicions o precarietat, que troben un sentit a la vida en el fanatisme a partir, en alguns casos, de la conversió religiosa a l’islam.
Ni aquest perfil biogràfic pot estranyar-nos ni tampoc és tan estrany que pensessin atemptar en una caixa de ressonància tan gran com és Barcelona.
La bona notícia és que la policia, en aquest cas la policia catalana, els Mossos d’Esquadra, feia més d’un any que els estava seguint i els va detenir molt abans que poguessin intentar un assassinat en massa.
Aquest és un exemple de funcionament institucional i constitucional: la justícia és espanyola, la policia és catalana i actuen coordinadament i amb eficàcia en la defensa de la llibertat. I aquestes són les dues principals notícies del dia: hi havia un perill, la justícia i la policia han actuat.
Com ja saben, en comptes de remarcar que les institucions que paguem entre tots han fet bé una feina perillosa que tenien encomanda, el ministre espanyol de l’Interior va relacionar l’entitat que dirigeix Àngel Colom, Nous Catalans, amb el jihadisme. Fernández Díaz ha tornat a tocar fons. Per això, l’editorial d’avui de l’ARA qualifica el ministre de taca en la història de la democràcia. El ministre que no va investigar el fals informe de la UDEF contra el president de la Generalitat, el ministre de la mort de 15 persones a la platja de Ceuta, el de la filtració d’un fals informe policial contra l’alcalde de Barcelona.
Fernández Díaz està reproduint el “tot és ETA” del ministre, posant en un mateix sac els presumptes terroristes i els ciutadans honorables que no pensen com ell.
Fernández Díaz pot tenir conviccions polítiques, personals, religioses, naturalment. El que no és admissible és que les manifesti de forma que no honori el càrrec que ostenta.
El dia que la policia deté 11 presumptes jihadistes correspon que el ministre de l’Interior feliciti la policia, enviï un missatge de fermesa a la societat i aprofiti per separar el crim de la fe. Un ministre de l’Interior que representa que està tan amoïnat per la convivència a Catalunya que ha de remarcar la coordinació entre l’Audiència Nacional i el Cos de Mossos d’Esquadra. Està molt bé que vulgui combatre l’independentisme, però això, un cap de la policia seriós no ho fa el dia que 360 agents dels Mossos se l’han jugat per defensar-nos.
Embrutar Àngel Colom és, també, oblidar la inequívoca arrel pacifista del seu independentisme, fins al punt que Colom va ser mitjancer per acabar amb la incipient Terra Lliure que volia copiar el model d’ETA a Catalunya. Fernández Díaz ha agafat l’adversari –l’independentisme– i l’ha convertit en l’enemic –el terrorisme–. I això no es fa.
El ministre va perdre ahir l’oportunitat de recordar que els atemptats que s’haurien pogut produir ahir a Barcelona haurien estat els mateixos que van passar a Tunísia o a Kènia o a París. Que tots, a tot arreu, estem sota una amenaça criminal que hem de desactivar amb coratge, amb intel·ligència, i procurant no fer més gran el problema a la pròxima generació. La resta, embolicar-hi la il·lusió d’un procés democràtic i pacífic de sobirania és d’un nacionalisme propi de qui viu reduït en les seves pròpies obsessions.
