Una nació sense estat, un poble sense llengua

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...] Que els detenidors del poder polític de l’estat espanyol maldin d’una manera o altra per destruir la llengua i la consciència de les nacions sotmeses al seu jou ha estat de sempre una constant històrica i, per tant, que continuï complint-se avui dia és un fet que no ha d’estranyar ningú; ara bé, que el gruix de les forces polítiques més representatives de Catalunya es facin implícitament copartíceps d’aquesta lenta però sistemàtica destrucció de la llengua catalana és un fenomen -motiu per a molts no tan sols d’estranyesa sinó també d’indignada sorpresa i reprovació- relativament recent, tan com pugui ser-ho el breu període transcorregut d’ençà de la mort natural de la dictadura. [...] Si bé els polítics catalans no han ni de molt desistit, ans el contrari, de continuar reafirmant Catalunya com a nació i d’exigir, doncs, els drets que com a tal li pertoquen, no han pogut sinó mostrar-se reticents davant un dels problemes certament indestriables d’aquesta reivindicació nacional, però a hores d’ara tingut per inoportú. Aquest problema és el plantejat per la llengua. [...] De tota la present anàlisi, no se’n poden extreure -ni se’n volen extreure- sinó preguntes, formulades, això sí, amb un to malèvol i amarg. Preguntes del tipus de com ha de ser possible -i ho ha de ser-, en aquesta avançada segona meitat del segle XX, d’aconseguir que perduri i es desenvolupi la llengua i, per tant, la cultura, d’una nació mancada d’estat; de com pot resoldre’s el dilema d’integrar una part d’una població, que, tot i residir-hi, no ha assumit encara la realitat nacional catalana, sense disposar d’escola ni de mass-media; o bé de com introduir aquesta escola i aquests mass-media en una població, una part de la qual encara no ha realitzat la seva autointegració conscient; de com, en definitiva endegar, sense uns suports polítics efectius i, per tant, sense una vida pública autènticament catalana a tots els nivells, un procés lingüístico-cultural prou extens i competent perquè justifiqui l’existència viva d’aquesta llengua en virtut de les seves realitzacions presents i no de les d’un passat massa transcendentalitzat.