Una nova conferència de Francesc Pujols
De la crònica de Ramon Sastre (Barcelona, 1896-1988) a Diari de Catalunya, d’Estat Català (25-XI-1937). Francesc Pujols va ser un dels intel·lectuals més originals de la seva generació.
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn el local social dels “Idealistes Pràctics” abans d’ahir a la tarda, Francesc Pujols va donar una nova conferència sobre el tema “L’ànima catalana”. Començà dient que la definició de l’ànima catalana és molt senzilla: El mirall de la realitat. No és d’estranyar, doncs, que la pintura sigui una de les activitats preferides dels catalans. [...] La poesia, també, pel que comporta d’imatge i representació de la realitat exterior o interior, ha estat igualment una de les activitats artístiques en les quals Catalunya ha donat mostres de superioritat i elevació, com ho prova la poesia gòtica d’Ausiàs March, que és una profunda descripció de la realitat interior de l’home;[...] i el geni de Verdaguer que abasta el món extern amb una gran volada èpica. En canvi, la música, que és l’art menys realista, que gairebé no toca de peus a terra, ha estat a Catalunya l’objecte d’una sèrie de vacil·lacions, donant-se el cas curiós d’haver nascut a Catalunya dos dels millors músics que han conreat modernament la música espanyola-andalusa: Albéniz i Granados, i ésser fill de catalans el més gran dels músics espanyols contemporanis, Manuel de Falla. Catalunya ha manifestat la seva ànima, principalment, mitjançant la filosofia. Fa set segles, Ramon Llull ens donava la seva magna obra filosòfica basada en la ciència, o sia en el coneixement de l’univers, però no en els seus aspectes parcials, sinó en la seva totalitat i profunditat i en les relacions entre les criatures: les plantes, les bèsties, els homes i els àngels. Ramon Sibiuda continuava i coincidia amb la filosofia lul·liana. [...] A Catalunya, la filosofia creada per Ramon Llull i seguida per Sibiuda es retroba gairebé idèntica en el segle XIX en la filosofia de Balmes, malgrat l’enorme distància de temps i la diferència de temperament, car si Llull era orgullós i en certa manera impregnat de paganisme, Balmes era humil i modest fins a l’exageració. Llull i Sibiuda, Llorenç i Balmes, proclamen els principis inalterables de la filosofia catalana, que és la del coneixement del món per la ciència i el reflex intel·ligent de la realitat que constitueix l’ànima catalana. [...]