LocarnoDues maneres de tractar la vellesa i la decadència dels pares. Dues visions del cinema. Dues seccions d’un festival. No home movie, de Chantal Akerman, i Floride, de Philippe Le Guay, parlen del mateix però des d’òptiques oposades. Com oposades són les dues seccions que les acullen.
A la competició oficial la veterana directora belga va presentar el documental No home movie sobre els últims mesos de vida de la seva mare. Fidel al seu estil, Akerman emplaça la càmera en angles no sempre còmodes per a l’espectador. I la deixa en el mateix lloc més minuts del que la majoria de mortals considerarien necessari. Ni tan sols bona part dels crítics van entrar en la seva proposta i l’hi van fer saber en la roda de premsa. Ja a l’inici -el primer pla és un arbre mogut pel vent en un paisatge àrid durant cinc minuts- hi va haver les primeres desercions. Akerman acaba teixint una relació subtil entre la càmera i la vida de la seva mare: a mesura que aquesta va apagant-se, la seva figura apareix més llunyana.
D’altra banda, Le Guay, director de Molière en bicicleta, ha presentat a la secció Piazza Grande Floride l’adaptació d’una popular i premiada obra francesa ( Le père, de Florian Zeller), sobre la relació entre un pare (Jean Rochefort) i la seva filla (Sandrine Kiberlain), durant la degeneració mental de l’home. Malgrat una sàvia interpretació de Rochefort que mostra gradualment els matisos del procés, la cinta no destaca entre les desenes de tragicomèdies que el cinema francès acostuma a oferir. Sembla com si el cineasta hagués perdut la finor de la seva última cinta i ni tan sols emociona. Le Guay aplica malament la fórmula.
