Publicitat
Publicitat

Crítica d’un fan d’Obama

Tot i que dec ser un dels pocs americans que encara comparteixen fins a un cert punt la política exterior del president Barack Obama, he d’admetre que la seva política a Síria ha sigut un desastre.

Al final ha resultat que la “línia vermella” que va traçar sobre l’ús d’armes químiques no ha sigut res més que un suggeriment a llapis. Per desgràcia, el seu rebuig a la proposta de Hillary Clinton i David Petraeus d’armar les faccions sirianes moderades ha acabat reforçant el grup Estat Islàmic i el president sirià, Baixar al-Assad.

Menystenir l’Estat Islàmic i titllar-lo d’equip de Segona B, com va fer Obama al gener, va ser una ximpleria, agreujada després per les recargolades maniobres de la Casa Blanca per negar que ho havia dit. Aquest any ha dimitit l’ambaixador d’Obama a Síria, Robert Ford, després d’arribar a la conclusió que li resultava impossible defensar la política del govern.

És veritat que la tragèdia de Síria no és culpa d’Obama sinó dels sirians, però el president ha mantingut una passivitat lamentable davant dels fets que s’han anat produint: la mort de gairebé 200.000 sirians, la desestabilització dels països veïns per l’arribada de tres milions de refugiats, el pràctic enfonsament de l’Iraq, la decapitació de dos periodistes nord-americans, les atrocitats perpetrades massivament contra minories religioses, com els iazidites i els cristians, i el risc creixent que els terroristes de l’Estat Islàmic atemptin contra objectius nord-americans i europeus.

Doncs sí, aquesta és l’opinió d’un fan d’Obama.

Per tant, em sembla bé que el president intenti reinicialitzar -ai!, m’he equivocat de paraula-; diguem, més aviat, que intenti aplicar una nova estratègia a Síria.

“Els Estats Units lideraran una àmplia coalició per fer recular aquesta amenaça terrorista”, va assenyalar Obama en el discurs pronunciat dimecres al vespre. I va descriure aquesta coalició com una “campanya antiterrorista” que “debilitarà i, en última instància, destruirà” l’Estat Islàmic.

Aquí hi ha, però, algunes incoherències. És veritat que la lluita contra el terrorisme, més que no pas una guerra sense quarter, és el prisma idoni per abordar aquest problema, però la destrucció de l’Estat Islàmic és tan improbable com ho va ser en el seu moment la dels talibans o les milícies del Iemen.

De fet, el president va dir en el seu discurs, sobre la seva estratègia a Síria: “És la mateixa que durant anys hem aplicat amb bons resultats al Iemen i Somàlia”. La comparació és creïble, però Obama potser és l’única persona del món capaç de citar com a exemple d’èxit el Iemen i Somàlia, uns països arrasats pels conflictes.

Per desgràcia, en les relacions internacionals hi ha més problemes que solucions i les crides a emprendre accions més contundents formulades per alguns republicans crítics potser no faran més que empitjorar les coses. Dick Cheney s’ha forjat un historial insuperable d’errors en política exterior i, per això, des que dimecres va demanar que els Estats Units actuessin amb més agressivitat i “reprenguessin l’ofensiva”, tots hauríem d’insistir en la necessitat de ser prudents.

La meva opinió és que Obama té raó quan vol estendre al territori sirià les accions militars contra l’Estat Islàmic, però ho ha de fer amb prudència i amb un objectiu modest: contenir i reduir el grup terrorista. Obama fa ben fet de posar l’Estat Islàmic en el punt de mira: aquesta organització jihadista ha assassinat ciutadans nord-americans, ha desmembrat l’Iraq i ha intentat cometre un genocidi contra minories com la dels iazidites.

Una noia iazidita de 17 anys va explicar per mòbil al diari italià La Repubblica que l’Estat Islàmic la tenia retinguda, juntament amb moltes altres dones, com a esclava sexual. El diari va aconseguir el número de mòbil de la noia gràcies als seus pares, que són en un camp de refugiats.

“Ens tracten com esclaves -va afirmar la noia, segons el diari-. Els homes ens peguen i ens amenacen si ens hi volem resistir. M’estimaria més que em peguessin fins a matar-me”.

L’Estat Islàmic també pot representar una amenaça terrorista a l’interior dels Estats Units. Com a mínim un centenar de nord-americans o potser més han anat a Síria per incorporar-se a grups jihadistes, i alguns d’ells podrien tornar als EUA per perpetrar-hi atemptats.

Així doncs, atacar l’Estat Islàmic a Síria té una lògica, però també hem de reconèixer que l’eficàcia dels atacs aeris serà limitada i, a més, comporta uns riscos molt reals.

“Anem a la guerra perquè estem espantats”, assenyala Joshua Landis, especialista en temes sirians de la Universitat d’Oklahoma. “Però si no ho fem bé, potser contribuirem a escampar la violència”.

Correm el risc que, si les nostres bombes maten innocents, l’Estat Islàmic faci servir els seus vídeos i la seva habilitat a les xarxes socials per provocar el món de l’islam sunnita, dient que cal castigar els infidels nord-americans que maten nens sunnites. Per això és fonamental comptar amb socis sunnites, com ara els Emirats Àrabs Units, Turquia i l’Aràbia Saudita.

També necessitem un soci sobre el terreny per aprofitar els atacs aeris i recuperar el terreny perdut. Això vol dir que necessitem els rebels sirians moderats, però ara n’hi ha molts menys que fa dos anys. L’extremisme ha anat guanyant terreny.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT