Energia, del capitalisme al bé comú

Més enllà de la dimensió pròpiament energètica, els casos del Castor, les prospeccions petrolieres a les Canàries i a les Balears, el recurs en relació al decret sobre pobresa energètica o el permanent debat sobre les nuclears, entre d’altres, obliguen a una necessària reflexió sobre el model econòmic i de sistema en el qual estem actualment immersos, i que no és altre que l’anomenada economia de mercat capitalista.

Goliat contra David. La gran indústria i el poder econòmico-político-financer contra la llanxa pneumàtica, l’espelma, el crit, la butlleta, l’urna o la cassolada. Si guanyo, m’ho quedo tot (per això sóc més gran, ric i poderós), si perdo ho pagueu entre tots.

Fa anys que sentim, de manera martellejant, discursos que defensen la victòria del capitalisme sobre la resta de models, especialment el socialisme, o, en la seva forma més injuriada, el comunisme. No seré jo qui negui l’evidència que suposen els fets del 89, i la caiguda dels règims comunistes. Tanmateix, treure’n la conclusió que el sistema capitalista actual és una panacea em sembla, si no cínic, almenys sí que esbiaixat. No oblidem que aquest model és el responsable de les bombolles econòmiques, de l’augment de les desigualtats i de les principals crisis climàtica, alimentària i democràtica que hi ha hagut mai.

Jeff Sparrow va advertir, de manera lúcida, que tot el que temíem del comunisme -és a dir, que perdríem les nostres cases, que se’ns obligaria a treballar eternament amb salaris baixos i que no tindríem ni veu ni vot- ha esdevingut una realitat amb el capitalisme.

Hi ha qui argumenta que el problema és, de fet, que en realitat no estem en un sistema capitalista i de lliure mercat. D’acord amb això se’ns diu que, si hi estiguéssim, no s’haurien rescatat els bancs, ni les nuclears, ni hauríem pagat els 1.350 milions d’euros a en Florentino. Vaja, que se’ls hauria deixat caure. La meva recança, però, rau en la pròpia essència del sistema, en l’ànima mateixa o, més ben dit, en la seva absència. Com diu Sedlácek, vivim sotmesos a un organisme sense ànima, és a dir, a un zombi.

Adam Smith parlava de la mà invisible (la mà de Déu?) i de com aquesta conduiria l’egoisme individual cap al benestar d’un gran nombre de persones. I això gràcies a la competència. Des d’un punt de vista teòric, el raonament té la seva lògica, igual com la tenia la utopia comunista. Però són molts els inconvenients que comporta. Per exemple: que el suposat mercat lliure en realitat no en té res, de lliure; que no tothom neix amb les mateixes oportunitats ni es troba les mateixes facilitats per evolucionar; o que buscar -només- l’enriquiment personal comporta que ens enganyem els uns als altres i, en conseqüència, que supeditem la igualtat i la dignitat a l’obtenció de beneficis econòmics.

A més, l’obsessió capitalista no té en compte dues premisses per a mi fonamentals, com són els límits del planeta i la responsabilitat intergeneracional.

És per tot plegat que quan sento aquell eslògan tan thatcherià de “No hi ha alternativa” no puc evitar visualitzar el desastre que ha suposat la privatització de determinats serveis públics, i les nefastes conseqüències de les polítiques liberalitzadores (digueu-ne retallades socials) actuals.

Es tracta, en definitiva, que siguin els indicadors d’utilitat social els que determinin l’èxit o el fracàs d’una economia, i no els valors de canvi. I el debat energètic no està al marge d’aquesta dicotomia.

“Castor no és culpa del capitalisme”, ens diuen. “En un sistema capitalista, l’Estat no hauria pagat”. És possible. Però un règim capitalista tampoc no ofereix cap garantia que tothom tingui accés a l’energia en igualtat de condicions, ni que la generació d’energia no sigui un càncer per al planeta.

L’energia ha de ser considerada un bé comú, i tenir-hi accés, un dret universal. Sotmetre-la a les regles d’un mercat falsejat, manipulat, dominat per oligarquies d’impossible control democràtic és molt més que una estafa: és un crim. I sí, hi ha alternativa. I no és reprendre el debat anacrònic i passat de moda entre capitalisme i comunisme, sinó mirar endavant, aprenent dels errors i els encerts de la història però construint un sistema econòmic amb ànima, que en lloc de desigualtats aporti dignitat a les persones. Es tracta d’avançar cap a un sistema en què sigui la població la que controli (democràcia) i dirigeixi (sobirania) directament els sectors essencials de l’economia. I l’energia n’és un. Se’n diu economia del bé comú, i ja s’està posant en pràctica en molts llocs. Només fa falta que ens ho creguem.

Més continguts de

El + vist

El + comentat