Tot indica que celebrarem el primer any de l'ARA havent cobert tres nits electorals. Tres en dotze mesos, un any amb més festes de la democràcia que festes majors. Per si els rumors d'avançament de les generals a la tardor no tinguessin prou fonament, ha arribat la pista definitiva: Zapatero ho nega, com va negar la crisi o la retallada de l'Estatut o el meló successori dins del seu partit, o sigui que pinta que sí. Si hi ha eleccions espanyoles al novembre, des del setembre del 2010 fins a Nadal del 2011 ens l'haurem passat de precampanyes, campanyes i postcampanyes que empalmen amb les precampanyes, i avall que fa baixada. Em recorda la tendència a fer tantes reunions que no et queda temps entre elles per treballar en el que decideixes. Un any i mig tan decisiu haurà estat condicionat per tàctiques a curt termini. Ens preguntem quina data donarà més estabilitat als mercats, quan el fet que especulem sobre si s'avancen les eleccions ja crea inestabilitat, i quan són els mateixos mercats els interessats a treure partit de les inestabilitats que sovint fomenten. Per dir-ho de manera poc política: fa mandra que s'avancin i fa mandra que no. Quina mandra aquest final d'un govern ZP tan acabat i quina mandra la majoria absoluta de Rajoy que es veu a venir. I quin perill que ens envaeixi la mandra quan toca treballar per sortir dels pous on hem caigut.
