Més clar que l'aigua

El PP de Catalunya s'esforça per trobar vies que frenin el procés d'independència de Catalunya i que rebaixin el nombre de persones que votarien a favor de la independència en cas d'haver-hi una consulta. Així doncs, fa pocs dies, a través de la seva líder, Alícia Sánchez-Camacho, va proposar una reforma del finançament autonòmic que canviés el criteri actual de solidaritat per un altre que afavorís més Catalunya. Proposava que es complís el denominat principi d'ordinalitat .

Els recursos de la Generalitat de Catalunya estan per sota de la mitjana del conjunt d'autonomies. Si mirem el període 2002-2011 (deu anys) veurem que en termes de recursos per habitant la Generalitat sempre ha estat per sota de la mitjana espanyola, llevat de l'any 2009, que va estar un 2% per sobre. De mitjana, aquests deu anys s'ha situat a la posició 97 enfront d'una mitjana igual a 100 i d'autonomies que han estat en posicions per sobre de 120. Si ordenem les comunitats autònomes de més a menys recursos per càpita, el 2011 (últim any de què es tenen dades) Catalunya ocupava la desena posició. Els mecanismes de solidaritat la perjudiquen especialment, ja que si no hi fossin comptaria aproximadament amb uns recursos un 20% per sobre de la mitjana autonòmica, i ocuparia la tercera posició. Si es complís el principi d'ordinalitat, Catalunya hauria d'ocupar la tercera posició tant abans com després d'aplicar els mecanismes de solidaritat i no perdre posicions com passa actualment. És a dir, aquests mecanismes no poden alterar la posició relativa que una autonomia ocupa d'acord amb el seu esforç fiscal abans de l'aplicació de les mesures de solidaritat.

En canvi, altres autonomies experimenten el procés contrari al de Catalunya. Per exemple, Extremadura passa de la catorzena posició (fa un esforç fiscal que és un 36% inferior al de Catalunya) a la quarta, i queda amb uns recursos un 15% superiors a la mitjana autonòmica.

La reacció de la resta de dirigents territorials del PP davant de la proposta de Sánchez-Camacho va ser d'oposició total. Els arguments utilitzats per refusar la proposta van ser els mateixos que s'han utilitzat sempre que, històricament, els diferents governs catalans han intentat millorar el model de finançament autonòmic.

Un d'aquests arguments és que paguen impostos els individus i no pas els territoris; en conseqüència, només s'han de fixar criteris racionals en la redistribució de recursos entre persones. Davant d'aquesta afirmació, cal dir que els criteris aplicats en la redistribució personal no porten pas a fer que els rics, després de pagar impostos, passin a tenir menys renda que els pobres. No s'inverteixen les posicions. La societat no ho acceptaria. En canvi, sí que passa a l'estat espanyol en el cas de la redistribució de recursos entre territoris. En l'exemple posat, Catalunya, molt més rica que Extremadura, i fent a causa d'aquesta riquesa un esforç fiscal molt més alt, després d'aplicar-se la solidaritat, acaba tenint menys recursos per habitant que Extremadura. La solidaritat no pot acabar perjudicant a qui l'exerceix, sobretot perquè són els sectors més febles i vulnerables de la societat catalana els que en pateixen les conseqüències.

A més, l'argument esmentat demostra que, malgrat que suposadament som en un estat descentralitzat, hi ha qui pensa encara en una caixa única de recursos. Però en un estat descentralitzat hi ha diferents caixes , perquè hi ha diferents governs. Es nega poder polític a les autonomies i, no cal dir-ho, sobirania.

Un altre argument utilitzat és que no es pot aplicar el principi d'ordinalitat perquè atempta contra la igualtat. El problema és que es confon equitat amb igualtat . Segons el diccionari, l'equitat és la disposició a donar a cadascú el que es mereix. En canvi, la igualtat es defineix com la condició d'ésser igual una cosa a una altra, d'ésser iguals dues o més coses. Un sistema de finançament equitatiu no significa igual per a tothom.

La descentralització vol dir diferenciació. Per això es descentralitza: per poder donar coses diferents a individus que són diferents, la qual cosa no vol dir que no es puguin aplicar criteris que respectin el principi d'equitat, que ja hem vist que no és igualtat absoluta. Aquest és l'esperit de la cultura federal, però a Espanya és impossible aplicar-la. No hi pot haver diferenciació -això va fer impossible el pacte fiscal-. Fa pocs dies, Rubalcaba i la presidenta d'Andalusia tornaven a afirmar que no hi pot haver cap tracte fiscal singular per a Catalunya.

Per tant, aquells que molt respectablement encara confien en una tercera via de tipus federal, que es desenganyin. L'única via possible per a Catalunya és la de la independència: més clar que l'aigua.

Més continguts de

El + vist

El + comentat