Les contradiccions del catolicisme

L’endemà de l’elecció de Jorge Mario Bergoglio com a nou papa vaig afirmar a les pàgines del diari ARA que Francesc no faria grans canvis en el cor doctrinal catòlic. Els signes externs, la cara amable, són l’alternativa als canvis de profunditat. En la primera part del sínode sobre la família que s’ha celebrat aquest octubre a Roma s’ha constatat que Francesc ha dut al límit aquests signes externs. Això no obstant, la resposta inusitada dels bisbes i cardenals participants al sínode ha servit d’avís per a Francesc i el seu entorn sobre els límits dels canvis quant als signes externs.

Els dos temes centrals del present sínode han estat l’acollida i acceptació dels catòlics homosexuals i l’accés a la comunió de catòlics divorciats i tornats a casar. El catecisme de l’Església catòlica és molt explícit en ambdós casos: considera l’homosexualitat “depravada” i “desordenada”, i el divorci “immoral” i també “desordenat”. Com a atenuant per a la implacabilitat doctrinal, el catecisme inclou la necessitat que el catòlic que practica tals desordres abraci la creu, la castedat, i busqui la perfecció cristiana en una Església on serà acceptat “amb respecte, compassió i sensibilitat”. Al llarg dels divuit mesos del seu pontificat, el papa Francesc ha anat mostrant signes externs d’obertura i “misericòrdia” amb homosexuals i divorciats. Francesc ha intentat l’esperat canvi d’esperit i d’aproximació a la qüestió amb una cara amable i, tanmateix, fidel a la doctrina catòlica.

El sínode, però, ha seguit un rumb que ha estat a punt de depassar els signes externs de Francesc. Per boca del Papa, el cardenal i teòleg progressista Walter Kasper ha provat d’elaborar una nova però tímida interpretació de la doctrina sobre catòlics homosexuals, divorciats i tornats a casar. El polèmic document -relatio, en llatinada eclesiàstica- que Kasper i l’entorn del Papa van preparar per als participants al sínode incloïa un nou llenguatge sobre la família i paràgrafs on hi havia una acceptació resignada de les unions civils i homosexuals. L’esperit del document provava de conciliar la doctrina amb una visió en positiu de l’homosexualitat. Amb tot, en la línia del magisteri papal dels darrers decennis, la doctrina catòlica romania intacta. Com a contrapartida al “nou llenguatge,” s’esmentava la conxorxa internacional financera per a la promoció de la “ideologia de gènere” que ha obsessionat papes recents.

La sorpresa s’ha consumat amb la votació, paràgraf per paràgraf, de la relatio. Els bisbes i cardenals reunits al sínode han tombat els punts crucials de l’obertura volguda pel Papa. El consens sinodal es va evaporar en les votacions. Sí: la croada pastoral vers catòlics homosexuals, divorciats i tornats a casar es consuma. S’adopta formalment el nou llenguatge papal de l’acolliment i la misericòrdia però no se superen els límits ni de la doctrina, ni del magisteri papal recent. Els paràgrafs sobre l’acceptació a la comunió de divorciats i tornats a casar no van rebre el suport de la majoria. Els paràgrafs clau sobre la nova interpretació de l’homosexualitat tampoc van rebre el suport del sínode, a excepció del paràgraf en el qual es condemna la conxorxa internacional de la ideologia de gènere.

El sínode no ha acabat. Això només n’ha estat la primera part. La segona part se celebrarà l’octubre de 2015 i aleshores el Papa elaborarà una exhortació apostòlica postsinodal. El document present és només un document de treball, que ha despertat una gran expectativa gràcies a l’intens activisme dels sectors progressistes catòlics i el propi entorn del Papa a través dels mitjans de comunicació oficials i no oficials. Al final no hi ha hagut cap victòria, cap resultat positiu per a la causa de Kasper i el Papa. Ben al contrari: els col·legis cardenalici i episcopal han evidenciat la seva fractura en el sínode. El suport que Bergoglio va rebre de la facció moderada-conservadora a la seva elecció n’ha sortit tocat. Caldrà veure com reaccionarà Francesc. En els darrers mesos, el papa Francesc ha estat disciplinant i purgant els elements més conservadors i tradicionalistes de la cúria vaticana i del col·legi cardenalici, com s’ha fet palès amb el desterrament i humiliació del cardenal Burke, el gran crític tradicionalista del Papa actual. La disciplina eclesiàstica, de nul·les garanties i emprada tant per l’esquerra com per la dreta catòliques, tindrà dificultats per controlar cardenals i bisbes crítics. A més, aquestes pràctiques no casen amb el nou estil promès per Francesc.

Tant el progressisme catòlic com la premsa i l’opinolatria han esperat molt de Francesc i d’una Església catòlica que estava condemnada a reformar-se i adaptar-se als “signes dels temps”. S’ha pensat, de manera molt infantil, que els pontificats de Joan Pau II i Benet XVI s’evaporarien sense deixar rastre, de la mateixa manera que dogma, doctrina, tradició, concilis i magisteri papal. Mentre que el món no catòlic s’ha enamorat de la imatge de Francesc, la maquinària intel·lectual catòlica continua produint els fonaments del rebuig de la modernitat i el món secular. El món anglosaxó lidera aquesta construcció intel·lectual d’un món medieval tomista idealitzat i de perfecció cristiana assegurada. Figures acadèmiques catòliques, tant de la dreta com de l’esquerra, com Charles Taylor, Alasdair MacIntyre, Brad Gregory o Thomas Pfau, han proveït arguments per reivindicar l’Església, la cristiandat medieval i el bon pensament antimodern i tomista. En ells també convergeix una fortíssima pulsió antidemocràtica que molts altres acadèmics i intel·lectuals han denunciat i denuncien.

Tot plegat, la lenta demolició de la modernitat s’elabora amb un Papa de cara amable, doctrina inalterada i l’habitual absència de democràcia interna. Almenys el sínode ha servit per manifestar les actuals contradiccions del catolicisme.

Més continguts de

El + vist

El + comentat