"Hi ha coses que no es poden demostrar. No té sentit dir què faria si no es poden demostrar". Aquesta frase la va pronunciar el president Rajoy en resposta a la periodista Sara Eisen de Bloomberg. Rajoy expressava així la seva doctrina sobre la corrupció. Viatjar té aquestes coses, quan un periodista pregunta cal contestar. A fora no se li permet al president el desvergonyiment que practica, amb tota impunitat, amb la premsa espanyola.
No diu: no hi ha res. Diu: no es pot demostrar. Recordeu el "Tot és fals llevat d'alguna cosa". A un problema que, més enllà de la seva dimensió penal, és polític, Rajoy no dóna una resposta política, sinó jurídica. No resol, només es defensa. La feina de la justícia és castigar els que han comès un delicte. La lluita contra la corrupció és responsabilitat de qui governa, que ha de crear les condicions polítiques, legals i culturals perquè no n'hi hagi, i ha d'implicar la societat en el debat perquè no hi ha corrupte sense corruptor i sense una certa tolerància social. "No es podrà demostrar" és una manera d'animar els corruptes a protegir millor les seves trapelleries. L'obligació d'un president del govern afectat per un cas de corrupció no és escudar-se en la confusió, és aclarir el que ha passat sota el seu mandat, independentment del que facin els jutges.
Es dirà que els polítics també tenen dret a no ser condemnats sense proves, com qualsevol ciutadà. Sí, en l'àmbit judicial. Però la seva funció és d'una naturalesa diferent de la dels ciutadans. I la seva obligació -pel lloc que ocupen- és explicar el que saben caigui que caigui. Dir que es vol lluitar contra la corrupció i al mateix temps emparar-se en el "No es podrà demostrar" és una contradicció manifesta. Tanmateix, la doctrina Rajoy té adeptes. Aquí tenim l'exemple del finançament de Convergència a través del Palau. Els polítics tenen un poder que la gent no té. Això és motiu d'honors, però també d'obligacions i càrregues. Per exemple, no aplicar la doctrina Rajoy sobre la corrupció.
