Esperanza Aguirre (ara que ja ha deixat de dedicar-se a la família) ha dit que "Catalunya és propietat de tots els espanyols". I ha afegit que "en temps de Franco tothom havia de conèixer alguna cosa de la llengua i la cultura catalanes, a diferència d'ara". Franco sí que en sabia.
Catalunya, doncs, és propietat de tots els espanyols. Nosaltres en som els llogaters. Però l'amo de la finca, que és la Marca Espanya, no ens deixa fer obres menors, i si pintem el menjador de groc, ens el fa tornar a pintar de verd, que és el color que a ell li surt de la carn d'olla. No sé si ho noten, però des que estem immersos en La Cosa ens passem el dia fent paràboles com els apòstols per difondre El Missatge. A Esperanza Aguirre, doncs, només li falta, en un moment donat, dir: " La maté porque era mía ". Però el cas és que, per dir-ho a la manera de Lucía Etxebarria, mantenim una relació tòxica. De veritat que em sorprèn i em fascina que gent com Esperanza Aguirre parli amb aquest sentit de la propietat de les nostres vides, quan resulta que no s'atrevirien a fer-ho per referir-se a una esposa, una minyona, una prostituta o un fill. M'enrecordo molt d'una frase que em va dir en Bassas quan vam tenir la nostra criatura. "No oblidis que no és vostra". I és cert. És la nostra filla, però no ens pertany . Ningú que estimes vols que sigui teu . Si vols que sigui teu, no l'estimes. Et falta autoestima. (Uf, cada dia faig més punts per sortir al Summa positiva .)
Si tots els catalans marxéssim en massa d'Espanya i fundéssim un nou estat, com el d'Israel, el que els molestaria (a part de la pasta que deixarien d'ingressar) és la humiliació internacional d'haver de canviar les fronteres. És com no voler divorciar-se pel què diran. Els molesta fer-nos el passadís quan guanyem la Copa d'Europa. Per tant, necessitem marxar sense humiliar-los o ens farem mal.
