A Catalunya, el no a la independència no té un projecte polític que l’articuli. I això distorsiona la percepció del procés sobiranista: per exemple, pel que fa a les relacions de forces. La discrepància latent entre ERC i el president Mas sobre si es donen les condicions per anar a una ruptura unilateral amb Espanya té a veure amb això. La falta de projecte resta visibilitat als partidaris del no i afavoreix la idea d’una majoria aclaparadora de l’independentisme que no es correspon amb la realitat. No és un problema de majories silencioses o de dificultat de fer-se sentir. És el projecte polític el que dóna visibilitat i capacitat de mobilització. I el no, no en té.
Per què? Perquè ha sigut incapaç de definir un objectiu en positiu. Partint d’una idea de la legalitat com a marc insuperable i innegociable (com a gàbia i no com a regles de joc compartides, com a factors d’oportunitat), el discurs ha girat sobre les desgràcies que ens cauran a sobre: ruptura de la convivència, desastre econòmic, sortida d’Europa, daltabaix social. La por és conservadora. En societats benestants, a l’hora de la veritat el vertigen del canvi frena moltes voluntats. La por podria arribar a servir per guanyar un referèndum, però no serveix per fer un projecte polític. Si un dia el no guanyés, probablement el sobiranisme continuaria governant.
No hi ha un projecte del no pensat per aquí i des d’aquí. Tot són variants de la defensa de l’statu quo. Per això el no va a remolc de PP i PSOE. I aquests han perdut la veu en relació amb Catalunya. El cas del PP és flagrant. Rajoy ha repetit en públic i en privat que no sap qui mana allà. Per ell, mentalment i sentimentalment, Catalunya ja és un altre món. No té res a dir-li. I només se li acut retenir-la per la força. Ja parla d’impugnar el 9-N altre cop. Amb aquesta mentalitat és molt difícil fer un discurs positiu i de futur que pugui articular un magma social com el del no i les seves diverses coloracions. Però un estat en crisi té poques il·lusions a oferir. No és un avantatge per al sí que el no estigui orfe de projecte. El debat seria més exigent i es guanyaria en realisme i eficiència estratègica.
