La quimera del perdó

1 . PERDÓ. "Estem esperant que demanin perdó els que han matat tota aquesta gent, i encara no ho ha fet ningú", ha dit l'arquebisbe Pujol. És una resposta a les recriminacions fetes aquest dies a la jerarquia catòlica, amb motiu de la beatificació de 522 "màrtirs de la persecució religiosa", per no haver fet cap acte de penediment per les víctimes de la dictadura franquista que l'Església va beneir i servir.

Les declaracions del bisbe -i els altres què?- confirmen l'absurditat de certa retòrica del perdó. Demanar perdó no és una qüestió d'urbanitat o de cortesia, és una actitud moral molt exigent. El perdó només té sentit si va acompanyat d'un sincer reconeixement de l'altre i d'una acceptació real dels crims i dels errors comesos. No pot ser mai una simple clàusula de bona conducta. La petició de perdó només pot ser voluntària i sincera. Convertir-la en una convenció política és, senzillament, banalitzar-la. Entre altres coses, perquè el sentit del perdó també és mirar al futur, i, si no és plenament assumit com a vivència tràgica, res garanteix que l'experiència viscuda serveixi de lliçó perquè determinades coses no tornin a passar. Per tant, exigir a l'altre que demani perdó és un contrasentit. Només pot ser una decisió personal i lliure. Demanar perdó sota pressió és una frivolitat. És més, sovint el discurs del perdó afavoreix l'ocultació de la realitat del que va passar. Ja sigui perquè es vol fer servir per homologar un relat únic sobre el conflicte viscut, que sempre serà fals -i condicionat pels guanyadors-, ja sigui perquè el perdó s'utilitza com a signe de reconciliació. I se'n dedueix, com ha passat amb la democràcia espanyola, que reconciliació vol dir desaparició de la memòria, amb la coartada de no fer renéixer odis i ressentiments del passat.

El perdó només és digne de ser reconegut si és lliure. Deixem, doncs, que demani perdó qui vulgui. I a qui no vulgui no té sentit exigir-li cap altra cosa que el respecte a les regles de la convivència democràtica. El perdó i la reconciliació o són autènticament sentits o són una estafa. Si els senyors bisbes no senten que hagin de demanar perdó no cal que ho facin. Seria comèdia. I el que va passar és massa seriós per convertir-ho en una qüestió de cortesia i desmemòria. El que hem de fer és impedir la derrota de la memòria, que és la que dóna reconeixement a les víctimes.

2 . TEA PARTY. Hi ha consens en el món polític i empresarial que ara toca dir que l'economia va bé. El problema és que el voluntarisme dels que manen no es correspon amb l'experiència quotidiana dels ciutadans. Càritas ens diu que hi ha tres milions d'espanyols sota el llindar de la pobresa. No hi ha cap senyal que permeti preveure una creació significativa de llocs de treball a mitjà termini. I els salaris cauen, com tothom sap. Quan diverses veus encadenen un missatge tan allunyat de la percepció comuna que sona com una consigna, creix la distància que separa les elits de la societat. Tanmateix, el més irritant és la tendència del govern central a menystenir els perdedors de la crisi. Rajoy diu que les càrregues s'han repartit de manera justa. Montoro afirma que els salaris pugen, quan fa quatre dies Rajoy presumia a Tòquio que havien baixat. I Sáenz de Santamaría acusa de frau mig milió d'aturats i és desmentida per la mateixa administració. El perdedor com a enemic, com a cap de turc de les pròpies frustracions. Cultura de Tea Party.

3 . PREDISTRIBUCIÓ. La redistribució és insuficient, cal parlar també de predistribució: canviar les estructures econòmiques per afavorir el treball i els salaris, crear unes condicions culturals i socials de més equitat. Ho ha escrit Sasha Abramsky, autor d' El camí americà a la pobresa . Aquí no se n'han assabentat. Exemple recent, la llei Wert d'educació.

Més continguts de