Que vivim en un temps d’acceleració de la història no és nou per als catalans, precisament. Però és veritat que des de les europees, en què el PP i el PSOE van obtenir el 49% dels vots, en contrast amb el 80% del 2009, això ha sigut un no parar. Primer va ser Rubalcaba i, després, la bomba: el rei. I ara, Duran i Lleida, o això sembla. I espera’t, perquè una crisi cruel i un procés imparable, més la filla del rei declarant com a imputada, han despullat les institucions des dels ajuntaments fins a la Corona, i segur que a la foto d’aquest increïble 2014 no hi cabran tots els que hi hauran de sortir.
Encara que els esdeveniments se succeeixen ràpidament, aquests deuen estar sent els dies més lents de la monarquia espanyola, que voldria que ja fóssim dijous de la setmana que ve, amb Felip VI regnant. El neguit d’aquests dies a la Zarzuela és prou gran perquè n’hagin sortit trucades de queixa per la publicació d’una foto d’Eva Sannum i pel to d’algunes tertúlies matinals. És clar que coronar un príncep és una qüestió d’estat, però l’obstinació embafadora que hi estan posant aquests dies els grans diaris espanyols constitueix l’evidència més clara que, tot i tenir tots els trumfos, l’estat espanyol no les té totes i ha convocat les forces responsables a una operació en nom de l’estabilitat. L’episodi de l’autocensura de la portada d’ El Jueves parla per si sol, i els esquinçaments de vestidures per l’abstenció de Convergència i Unió no s’expliquen sense aquest neguit que si continua l’escalada acabarà semblant un atac de pànic.
I això que les relacions entre Joan Carles i Catalunya van començar molt bé, encara que fos per conveniència. El rei sabia que sense autonomia a Catalunya l’avió no volaria, i Catalunya sabia que sense democràcia a Espanya l’autogovern no arribaria. Hores abans de la proclamació del rei Joan Carles, el president del Barça Agustí Montal va enviar-li un telegrama en què el club feia vots “per un futur de convivència pacífica i democràtica que Sa Altesa Reial representa”. Encara eren temps d’homes providencials. I Joan Carles ho semblava. Tinc prou edat per recordar que fins i tot en l’esquerranosa Catalunya del 1977, el rei gaudia d’àmplies simpaties populars. Pot semblar naïf però Catalunya confiava en el rei. N’esperava, almenys, la defensa neutral de la diferència. El perquè del fet que aquelles simpaties estiguin ara del cantó de la consulta sense que ningú vegi en el rei un àrbitre sinó el cap simbòlic de l’altra part, és una qüestió que hauria de convidar a la reflexió.
Ahir els castellers van portar per Europa un missatge de cultura i democràcia. No n’hi haurà prou amb aquests gestos. Espanya ha mogut el rei i ara engegarà un persuasiu episodi de relacions públiques, inclosos alguns tocs de reforma política. Convé que el president i els partits a favor de la consulta despleguin una sòlida comunicació, dreta com un castell, per recordar la justícia de la causa i per concretar el futur pròsper i en llibertat plena per a Catalunya, si així ho volen els catalans.
