Països Catalans: entre problema i programa

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsNo cal dir que el “problema”, a hores d’ara, tindria unes possibilitats de plantejament i de solució molt distintes, si no fos per la incòmoda “qüestió de noms”. Circumstàncies històriques ben conegudes van impedir que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, hi prevalgués un gentilici comú i un corònim igualment unitari. [...] Quan arribà l’hora d’encetar el procés de constitució de les “nacions modernes” -que a la llarga esdevindrien “nacions-estat”-, el nostre poble ingressava de ple en l’àmbit de la Monarquia espanyola, i ho feia de manera espontània, subsumint-se en una denominació que el sobrepassava i que havia de marcar perillosament el seu futur. [...] Tots havíem començat sent, com deia Ramon Muntaner, “vers catalans”, i la noció, ètnico-lingüística per a l’època -principis del segle XIV-, avui tindria un abast “nacional”. Però, amb el temps, ens dividírem en “catalans”, “valencians”, “mallorquins”, perquè la diversitat dels “estats medievals”, en consolidar-se, hagué d’originar uns particularismes de nomenclatura bastant lògics, els quals, després i per unes altres raons, van accentuar-se. [...] El 1531, un valencià parlà de “pàtria llemosina”: era una opció, en efecte. Quan, amb la Renaixença, els vincles de relació culturals van fer-se més consistents, el “llemosinisme” aconseguí un èxit curiós, sobretot al País Valencià. La fórmula “pàtria llemosina”, aberrant des de tots els cantons que es miri, oferia tanmateix l’alternativa fàcil a qualsevol altra que comportés una determinada especificació “regional”: naturalment, “catalana”. Un altre valencià, el 1875, no sent cap escrúpol d’escriure “països catalans” per referir-se a la nostra comunitat nacional [...]. D’uns anys ençà, el concepte de “Països Catalans”, i -de retop- les seves implicacions polítiques, han estat objecte de polèmiques i de reticències sense precedents. En la història de les nostres reivindicacions nacionals, l’aspiració unitària només havia obtingut, fins ara, un lloc secundari, més aviat simbòlic: [...] Mai no passà als “programes”, almenys amb una mica de sinceritat ni de confiança. [...] Ara, com ara, els “Països Catalans”, entesos políticament -¿i no hi ha mil maneres d’entendre’ls en un terreny preparatori a la “política”?- són una pura il·lusió de l’esperit. [...]