Pau Casals i el sardanisme (1979)

Article de Josep Ventura (Ripoll, 1923 - Barcelona, 2001) a l’Avui (10-XI-1979). La sardana Sant Martí del Canigó la va compondre Pau Casals (el Vendrell, 1876 - Puerto Rico, 1973) a l’exili, el 1943, inspirat en el Canigó de Verdaguer. Aquest dimecres (19 h, Casa de la Sardana, c/ Pou de la Figuera) el professor Josep Maria Figueres fa una conferència sobre Casals i la sardana.

Aquest cap de setmana Catalunya viu unes jornades transcendentals amb motiu de l’arribada de les despulles de Pau Casals. Ahir, avui i demà una sèrie d’actes, quasi tots curulls d’un marcadíssim simbolisme, pretenen commemorar un fet important, la magnitud del qual només hauria pogut ser superada si haguéssim tingut la sort que el retorn del mestre l’hagués pogut realitzar ell personalment. I dic que hi ha una pretensió en els actes perquè, de fet, ningú ni res no els podrà donar més magnitud que la que ja posseeix per si sola la històrica circumstància de tornar Pau Casals al seu país. Els seus historiadors hauran de valorar les múltiples facetes de la seva personalitat: l’home, l’artista, el patriota, el compositor, el músic; qualsevol d’aquests aspectes ens podrà donar la mesura de la seva importància, però crec que sempre, en tots i en cadascun dels moments de la seva vida, hi serà present i en lloc preferent una sola realitat: Catalunya. Paral·lelament a l’afermament en el nostre país d’una posició dictatorial, s’agegantava la figura de Pau Casals. Com més complicada se’ns presentava la possibilitat de recuperar-nos, com més se’ns deia que tot era resolt, més Pau Casals augmentava el seu clam de defensa de Catalunya. Servint-se de la projecció mundial que li atorgaven els seus mèrits d’artista, es feia escoltar per denunciar al món la situació a què es veia sotmès el seu país, i el món havia de reconèixer que els països que engendraren homes com Pau Casals no podien ésser sotmesos a cap tirania. Ara, encara que amb el dolor d’haver-lo perdut físicament, podem demostrar-li la nostra gratitud per l’àrdua batalla que va lliurar. I de la mateixa manera que ell defensava Catalunya, sense distinció d’ideologies partidistes ni de classes discriminants, també és la totalitat del país que s’uneix als actes del seu retorn. Potser nosaltres, els sardanistes, si ens volem arriscar a ésser titllats d’un pèl de jactància, podrem invocar el tracte especial que la sardana ha rebut del gran mestre. Ell, músic català, entengué què podia significar per a Catalunya una dansa popular, tan insòlita com la sardana, i li féu el servei d’honorar-la i dignificar-la. Quan els músics catalans, músics autèntics, desproveïts dels esnobismes avui tan prodigats, han entès la peculiaritat de la sardana i han cregut convenient de servir-la, la sardana s’ha vist enlairada a fites on poden fer-li acatament les més rellevants figures. Pau Casals fou també sardanista i aquest Sant Martí del Canigó que ahir el rebia emotivament n’és una prova palesa. Pau Casals torna a ser entre nosaltres. Que amb ell recobrem, ja per sempre, tota la veritable personalitat del nostre país.