UN IDEARI REVISITAT
Efímers 01/05/2018

Com pensaria Marx avui?

L’impuls cap a l’emancipació és avui una xarxa de lluites entreteixides però fragmentàries

Toni Güell I P.j. Armengou
9 min
Com pensaria  Marx avui?

BarcelonaEn el 200 aniversari del naixement de Marx, quins elements del marxisme segueixen vigents? I encara més, què faria avui Marx? Quins personatges i quines lluites encarnen el seu esperit l’any 2018? Les respostes dels filòsofs, historiadors i politòlegs a aquestes preguntes indiquen que la influència de Marx s’ha atenuat, però que el seu pensament segueix dins nostre. Si fa un segle i mig el comunisme recorria Europa com un espectre temut i demonitzat, avui Marx encara habita en la mirada que dirigim al món, apareix en el nostre llenguatge i ressona en les nostres crítiques a un sistema econòmic que modula les nostres vides de manera cada vegada més intensa i inadvertida.

Un llenguatge per desxifrar el món

Des dels anys en què Marx va escriure obres com La ideologia alemanya (1846) o El capital (1867), la societat ha experimentat canvis enormes, i la classe obrera, avui molt més fracturada, ha deixat en bona mesura d’entendre’s a si mateixa com el subjecte portador de l’emancipació de la humanitat. Però molts dels conceptes que Marx ens va llegar com a instruments per comprendre la realitat continuen sent-nos útils. En aquest sentit, i tal com explica el filòsof Josep Ramoneda, “la lluita de classes, l’antagonisme social com a motor de la història, segueix tenint sentit per a l’anàlisi històrica i per a la interpretació del present”. Tanmateix, afegeix, “el que sí que hem après és que els conflictes no se superen, sinó que es transformen: no hi ha mai un tornar a començar, el passat està viu en el present”. En la nostra manera d’entendre el món, diu Ramoneda, també continuen sent importants les idees, heretades del marxisme, “que la lluita per l’hegemonia ideològica és primordial, i que hi ha d’haver un horitzó de progrés que ens guiï i ens porti a construir objectius compartits”. La doctrina de l’alienació també continua sent actual: l’individu, en els processos socials (no només en el treball), “segueix hipotecant-se, desdibuixant-se en un medi que busca crear individus formatejats en funció del model de dominació algorítmic”, que propicien entre altres factors les xarxes socials.

La filòsofa Marina Garcés apunta que de Marx n’hem après “que la lluita per la transformació social no es pot convertir en una lluita pel poder i, encara menys, per mantenir-lo a tot preu en mans d’un partit polític ni dels seus dirigents”, i reivindica la vigència de la mirada del filòsof de Trèveris sobre els antagonismes que travessen la vida social, uns antagonismes que avui entenem de manera diferent perquè inclouen les relacions de gènere, de raça, culturals o d’edat, però que encara ens revelen com a individus “que no només tenen interessos, currículums i comptes corrents, sinó que també formen part de classes socials afectades per relacions de desigualtat i d’explotació.”

Per la seva banda, la doctora en ciència política Sonia Arribas destaca que avui seguim constatant que el sistema de producció capitalista s’expandeix sense parar a través de noves formes d’organització i nous desenvolupaments tecnològics, un fenomen que Marx va apuntar, i que aquest sistema continua creant valor mitjançant l’extracció de la plusvàlua, la fracció no remunerada del treball. El més contundent, però, és l’editor Gonzalo Pontón, que va més enllà i afirma que la manera de fer història de Marx no ha sigut superada. Autor de La lucha por la desigualdad (2016), Pontón apunta que el materialisme històric, la doctrina segons la qual el motor de la història es troba en la lluita de classes i en la realitat econòmica, “segueix sent, avui, el millor mètode de treball per comprendre com els homes s’han agrupat en societat i com aquesta societat es desenvolupa entre la cooperació i l’enfrontament”.

El capitalisme muta, es transforma, passa de productiu a especulatiu, però els problemes que Marx en va assenyalar es perllonguen en els nostres dies. “L’acumulació capitalista, l’explotació i precarització dels treballadors i la concentració de la riquesa no paren de créixer”, assenyala Susana Arias, coordinadora de l’Institut d’Humanitats. I això allarga l’ombra del pensador i revolucionari alemany. Però Marx també va predir que el capitalisme cauria en recessions de manera cíclica. I, malgrat que durant els Trenta Gloriosos (1945-1975) va semblar que el creixement sostingut de l’economia occidental el desmentia, a finals dels 70 el sistema va tornar a demostrar un caràcter ciclotímic, l’última confirmació del qual va arribar ara fa deu anys amb la caiguda de Lehman Brothers i la crisi financera.

Ara bé, de Marx també n’han quedat coses pel camí. I per a moltes veus, a banda dels fragments de teoria econòmica marxista que han quedat obsolets, el que ha mort és la mateixa ideologia comunista. És el punt de vista del politòleg francès Sami Naïr, que responsabilitza d’aquest fet “l’experiència soviètica i la transformació de la Xina en un capitalisme totalitari i global”. Ara bé, també n’hi ha que argumenten que, en realitat, el socialisme real no ha fracassat d’una manera substantiva, sinó que només ha quedat desqualificat d’una manera estètica, entre altres coses perquè els règims que l’han concretat han caigut en el crim d’estat. En opinió de Jordi Mir, professor de la UPF i expert en moviments socials, “el comunisme a què aspirava Marx no ha tingut lloc mai, com tampoc la seva noció de democràcia, i no hem de confondre països que s’han presentat com a comunistes amb allò que ell va analitzar i proposar”.

Marx, doncs, segueix constituint una caixa d’eines que ens ofereix una manera de donar sentit als esdeveniments del nostre entorn, i perviu, també, en forma de controvèrsia. Amb tot, el mercat de les idees sembla reservar un lloc cada vegada més marginal al comunisme, en un arraconament que reforçarien l’obertura de Cuba i el possible desgel, encara hipotètic i embrionari, de Corea del Nord.

Marx, 2018: un pensador horroritzat?

L’historiador Josep Fontana està convençut que avui, Marx, com tota la seva vida, faria una anàlisi crítica del món en què vivim per contribuir a transformar-lo. “Els seus hereus -diu Fontana- són tots aquells que denuncien els abusos socials i proposen camins per trobar-los remei”. ¿De quins abusos parlem? Gonzalo Pontón els desgrana: abans d’iniciar-se la Gran Recessió hi havia al món 500 famílies que tenien tant poder econòmic com la meitat de la població mundial (3.500 milions de persones), el 2015 només eren 65 i Oxfam calcula que a finals d’aquest any seran 8; més de 1.000 milions de persones es moren de gana; prop de 1.000 milions més viuen amb un ingrés de 40 euros mensuals; cada any moren 6 milions de nens per fam i malalties; hi ha 125 milions de nens més sense escolaritzar...

Pontón imagina un Marx “horroritzat” que “bramaria” contra aquest món. I si seguim la directriu de Fontana, els seus hereus poden ser corrents i col·lectius diversos, fins i tot paradoxals. És el cas de la teologia de l’alliberament, que, des d’una institució com l’Església -rebutjada per la tradició marxista-, n’assumeix postulats en una aposta inequívoca pels desposseïts de la Terra. En l’àmbit de l’acadèmia, l’estudi de la desigualtat ha donat notorietat a noms com els de Thomas Piketty i Branko Milanovic, que, com explica l’economista Jordi Angusto, han posat de manifest que la concentració del capital i la caiguda de les rendes salarials, fenòmens vaticinats per Marx, estan accentuant-se. Per unes setmanes va semblar que Piketty i el seu projecte d’un impost a la riquesa havien d’assolir una rellevància històrica, però aquella efervescència sembla haver passat. “La guerra de classes existeix”, ha declarat Warren Buffet, un inversor global que no dubta a expressar-se en terminologia marxista. I afegeix: “I és la nostra classe social la que l’està guanyant”.

Segons Marina Garcés, Marx es dedicaria avui a “demostrar que el capitalisme global no és una llei natural, sinó que és conseqüència d’una relació de forces” que podem transformar. En la mateixa línia, Sonia Arribas s’imagina un Marx que avui investigaria les grans esquerdes del capitalisme, inclosa la crisi habitacional que pren cos en ciutats com Barcelona, però també altres fractures aparentment més petites, com el rebuig de la competitivitat, l’emergència de relacions socials no mercantilitzades o les iniciatives per la desacceleració del temps. Avui les resistències a comportar-se com el sistema espera de nosaltres es troben també en els gestos i les actituds quotidians. I és que, com assenyala Susana Arias, els epígons del pensament marxista han eixamplat la descripció del sistema capitalista fins a pintar el quadre no només d’un sistema econòmic, sinó de tot un model de societat que travessa totes les esferes de la nostra vida. “El pensament feminista i ecologista -diu Arias- ha contribuït radicalment a explicar que les lluites contra la dominació de gènere, l’explotació arrogant i egoista de la natura i la transformació de la democràcia són també lluites anticapitalistes”. “La sobirania energètica, la política educativa, la comunicació, l’autogestió de la vida reproductiva... Tots aquests serien debats en els quals entraria Marx”, afegeix el professor de la UB David Casassas. “Hem tendit a veure Marx molt lligat al treball; però el que ens explica és la gran expropiació de mitjans, també dels simbòlics. Avui segueix havent-hi expropiadors i expropiats, però hi ha noves esferes d’expropiació; per exemple amb el feminisme, les cultures minoritàries o les sexualitats no normatives”, conclou.

Marx, doncs, té els seus continuadors. Però és una continuïtat plural. Com indica Marina Garcés, “actualment l’esperit de Marx no està representat per intel·lectuals únics, sinó per col·lectius de discussió i d’acció molt amplis que arreu del món plantegen reptes teòrics i pràctics molt diversos i alhora comuns”. De manera semblant, Josep Ramoneda i Sami Naïr coincideixen a assenyalar que, a diferència del filòsof alemany, els projectes transformadors d’avui, com el feminisme i l’ecologisme, no parteixen d’una pretensió de totalitat com la que animava l’obra de Marx. Poden, esclar, acabar conduint a una modificació substancial de les relacions de poder al món, però no han donat lloc a un pensador capaç d’articular la totalitat en un paradigma nou. Segons Naïr, això és, de fet, “perquè ens trobem no només en una metamorfosi del capitalisme sinó en un moment de canvi de civilització, com en el segle XVI”. I a un escenari fragmentat li correspon un subjecte revolucionari també fragmentat en corrents transformadors que, per a Marina Garcés, són els que miren el sistema actual “des dels límits ecològics del planeta, des de la vida de les dones i des de la necessitat de prendre decisions col·lectivament de veritat”.

Capitalisme insaciable

¿Com podem aconseguir un desenvolupament sostenible amb 7.000 milions d’humans sobre el planeta, i 9.000 milions el 2050? Vet aquí un repte crucial per al present i el futur de la humanitat, que cal creuar amb un altre vector: la capacitat autodestructiva del capitalisme. Com recorda Jordi Angusto, Marx criticava el capitalisme com a màquina entregada al creixement pel creixement, i cega a les necessitats de la humanitat. Doncs bé, avui, la implosió a què condueix aquesta dinàmica és ja un dels fenòmens centrals del nostre temps. En aquest sentit, un dels marxismes de la nostra època rau en una revolució del pensament que, en paraules de Susana Arias, “pot canviar substancialment la nostra manera de ser en el món, reconsiderant la divisió entre natura i cultura, entre allò que tradicionalment hem considerat humà i no humà”. “La consciència de la pròpia animalitat -segueix Arias-, de la pròpia vulnerabilitat com a espècie, del complex nus de relacions que ens lliga al nostre entorn, de la finitud i la fragilitat les recursos naturals fan (o faran) que sigui impossible mantenir amb impunitat les pràctiques extractives i d’explotació de la natura”. “També en la revolució animalista -recorda Arias-, en la reconsideració de l’altre animal i de la nostra jerarquia moral sobre la resta d’habitants del planeta, ha estat crucial l’aportació del pensament feminista, que ha obert les avingudes per les quals ha transitat bona part del pensament postcolonial i antiespecista, i que continua avui ampliant els límits d’allò que es pot veure i es pot pensar”.

Marx i el final de la història

El 1989 va caure el Mur i, amb ell, el comunisme a Europa. Tres anys després, el 1992, Francis Fukuyama, un pensador de tall neoliberal, publicava El final de la història, una obra que, com havien fet Hegel i Marx, identificava la història amb un procés dialèctic (un procés on dues forces contraposades generen una síntesi, que al seu torn es troba una nova força antitètica, etcètera) que en un determinat moment assoleix un estadi harmoniós, sense conflicte, en el qual finalment es realitza la justícia. Al final d’aquest fil, Marx hi havia situat el comunisme; Fukuyama hi ubicava la democràcia liberal capitalista.

Com explica Mar Rosàs, professora d’ètica i antropologia a la URL, l’any següent, el 1993, el filòsof francès Jacques Derrida va publicar Espectres de Marx, un recull de les xerrades que havia pronunciat en un simposi titulat Cap on va el marxisme? Amb aquesta obra, molt polèmica, Derrida negava la possibilitat que la història pugui arribar a un estadi acabat, ulterior, inamovible. “Derrida respon que un final de la història tampoc seria desitjable -explica Rosàs-. I intenta demostrar l’existència d’un Marx que creia que el motor de la història no s’atura mai”. Si això és veritat, el comunisme, aquell “espectre que sobrevola Europa”, com deia el Manifest comunista, mai deixarà de ser-ho, perquè mai acabarà de realitzar-se, i per tant sempre romandrà entre nosaltres com una influència, com una tendència: espectral.

stats