ABANS D'ARA
Efímers 18/08/2022

La personalitat del músic Felip Pedrell (1922)

Peces històriques

VICENÇ M. DE GIBERT
2 min
La personalitat del músic  Felip Pedrell (1922)

De l’article del compositor i crític Vicenç M. de Gibert (Barcelona, 1879-1939) a Revista Musical Catalana (IX/X-1922). Aquest divendres fa cent anys de la mort de Felip Pedrell (Tortosa, 1841-Barcelona, 1922), compositor, musicòleg, professor, crític, capdavanter del nacionalisme musical a la Catalunya del segle XIX. Va introduir els estudis de musicologia a la península Ibèrica.

[...]

La gran figura de Felip Pedrell, l’artista ara desaparegut, va cloure dignament la sèrie magnífica d’aquesta revista dedicada als “Músics vells de la terra”. Ell els tragué de l’oblit, aquests vells representants de l’art de Catalunya que formen legió, i féu d’ells ofrena a la Pàtria, honorant també les planes d’aquesta revista ja des de son número inicial. Per llei natural, el que tingué la virtut d’evocar una sèrie de personatges tan atraients i tan valuosos, i amb tant de fe els estudià i volgué assimilar-se’ls, és ara cridat a formar part de l’imposant seguici. Heus aquí una figura poderosa, plena de vigoria i d’aspror, de clarobscur ben acusat, figura de vident fitant la mirada més enllà de l’horitzó mesquí que el voltava, en un meta llunyana i elevada, no sospitada pot dir-se de cap artista, en aquells temps de formació i desenrotllament d’en Pedrell. Ningú dels que tingueren la fortuna de coneixe’l oblidarà aquells ulls penetrants, inquisidors, il·luminats per una flama d’entusiasme, ulls per als quals la visió del somni que obsessiona tot artista era visió de realitat i de possessió; ulls, afegim, fàcilment dispostos a fulminar guspires d’indignació i de còlera. La testa tenia un redreçament heroic: palesava la gesta d’alt mèrit de qui ha lluitat amb lluita acèrrima al llarg de tota una existència, sol, enfront de tothom i de tota cosa, sense transigir, sense parlamentar, armat dels drets d’un ideal i creient en aquest amb una creença incommovible. La vida seva fou exemplaríssima de constància, de tenacitat, de convenciment més fort que l’adversitat i la contradicció; vida d’activitat multiforme i inlassable en tots els terrenys que mereixen exercir la sagacitat i l’enginy del recercador; vida alimentada pel noble afany de difondre cultura i coneixements, no deixant però d’empunyar el fuet per castigar rudement els oponents i desvetllar els ensonyats; vida sotraguejada per fortes febrades de creació renovadora, car en el mestre, del projecte d’obra artística a sa realització sols hi havia l’interval d’un llampec. La norma d’aital vida era una ratlla dreta, inflexible, seguint la qual el tremp del caràcter s’intensificava en raó inversa de la ductilitat, i el cor es replegava dins de si dolorosament ocultant amb gelosia els seus tresors, de por de malversar-los i de quedar-ne buidat; dispost no obstant a prodigar-los generosament en ocasions excepcionals amb l’amic o el deixeble fidel i comprensiu. Qui escriu aquestes ratlles pot donar testimoni d’aquest aspecte bondadós i condescendent del mestre, i aprofita la trista avinentesa per dipositar damunt sa tomba la flor que no es marceix de la pietat i de l’agraïment. [...]

stats